Sant Sebastià consagra Carlos Vermut
Concha d’Or i Concha de Plata a la millor direcció per a ‘Magical girl’ en una edició rodona per al cine espanyol
Enviat especial a Sant SebastiàHa nascut una estrella. Sis anys després d’haver debutat com a director amb un curt que va guanyar el Notodofilmfest, i tres anys després de revolucionar l’underground espanyol amb un thriller autoproduït amb els propis estalvis (la fascinant i enigmàtica Diamond flash ), ahir va arribar a Carlos Vermut la consagració a Sant Sebastià. El madrileny -autor de còmics abans de cineasta- va conquerir d’una tacada la Concha d’Or a la millor pel·lícula, Magical girl, i la Concha de Plata al millor director. Per igualar la gesta caldria remuntar-se al 1997, quan Claude Chabrol també va fer doblet amb Rien ne va plus.
No s’han de buscar possibles explicacions a l’èxit de Vermut en la influència del productor Fernando Bovaira com a president del jurat. Magical girl és un guanyador just i el seu director un creador tan singular, al seu estil, com abans Iván Zulueta i Pedro Almodóvar. Paradoxes morals insòlites, humor macabre, notes pop i atmosferes tèrboles són alguns dels elements de la poètica personal de Vermut, a qui Bovaira definia en donar-li la Concha d’Or com “una veu inquietant, pertorbadora, delicada i única”.
A Magical girl, un mestre a l’atur necessita diners per comprar la disfressa japonesa que anhela la seva filla, malalta terminal de leucèmia. A partir d’aquesta premissa, el film traça un laberint narratiu que habiten personatges trencats i fascinants com el de Bárbara Lennie, versió tràgica de la femme fatale, i el de José Sacristán, l’home que va anar a la presó per haver abusat de Lennie quan era petita. Magical girl és un trencaclosques amb punts de fuga cap al misteri, un melodrama terrorífic amb estructura de thriller que atrapa l’espectador en la seva teranyina. Vermut, eufòric, va dedicar la Concha d’Or a la seva nòvia: “El cinema es fa per amor. Així que aquest premi és per a tu, Bárbara. Testimo”.
El cinema negre arrasa
La nit va ser rodona per al cinema espanyol, que es va emportar dos premis més del palmarès gràcies a la magnífica intriga criminal La isla mínima, d’Alberto Rodríguez, millor fotografia i millor actor per la interpretació de Javier Gutiérrez. Un altre exemple de bon cinema negre, La entrega, va guanyar el premi al millor guió, que firma el novel·lista nord-americà Dennis Lehane a partir d’un relat curt propi. La francesa Vie sauvage, de Cédric Kahn, en què un pare fuig amb els seus fills per viure a la naturalesa, va endur-se el premi especial del jurat, i l’actriu danesa Paprika Steen va endur-se el premi a la millor actriu pel drama familiar Silent heart, dirigit pel veterà Bille August.
Una de les favorites en les apostes prèvies, l’alemanya Phoenix de Christian Petzold, es va haver de conformar amb el Fipresci de la crítica. El premi del cinema basc a la comèdia Negociador, de Borja Cobeaga, va ratificar la qualitat d’un film que podria haver estat en secció oficial. Una altra comèdia, l’argentina Relatos salvajes, va ser la més votada pel públic. I la mexicana Güeros va ser la triomfadora de la secció Horizontes Latinos.
Ni rastre al palmarès, però, del recorregut a través de l’escena electrònica francesa d’ Eden, de Mia Hansen-Love, potser la decisió més qüestionable d’un jurat que, en general, ha destacat el millor d’una edició irregular que ha permès el lluïment del bon cinema espanyol.
Samba melancòlica
Abans de l’entrega de premis, una història sobre immigrants il·legals a la França contemporània va tancar la secció oficial. Samba és el retorn de l’equip que va firmar l’èxit de taquilla Intocable, els directors Eric Toledano i Olivier Nakache i l’actor Omar Sy, aquí en un paper més contingut d’immigrant senegalès que, després de 10 anys treballant a França, sempre en la corda fluixa, rep una ordre d’expulsió que complica encara més la seva situació. Amb Charlotte Gainsbourg i Tahar Rahim en registres poc habituals en ells, tan proclius a la gravetat, Samba rebaixa els nivells de comèdia i dramatisme d’ Intocable. Toledano i Nakache no s’han deixat intimidar per la pressió després de l’èxit del film anterior i han canviat la fórmula optant per un registre més contingut i agredolç, gairebé melancòlic. Una pel·lícula de més bons propòsits que resultats, no entusiasmarà els fans d’ Intocable, però irritarà menys els detractors.
