AMB LES RESTRICCIONS pandèmiques, els caps de setmana no passa cap cotxe pel meu carrer. Si no es pot sortir de la ciutat, on voleu anar, amb el cotxe? El barri sembla una casa buida. De tant en tant, passa algun fantasma.
Em sorprèn i m’agrada, per més que aquí estem molt acostumats a la temporada baixa, als blocs d’apartaments i cases de segona residència buits la major part de l’any, als càmpings deserts. Alguna vegada he tingut la fantasia que el propietari d’un casalot penjat sobre la costa me l’ofereix perquè hi passi l’hivern veient els temporals, a canvi que li vigili. “Aquí tens les claus, Toni, passa-t’ho bé!”
Llegeixo que a la costa oest dels Estats Units alguna empresa de vigilància privada ha contractat persones sense llar perquè visquin a les cases buides que les immobiliàries tenen en venda. Les protegeixen així d’ocupacions i vandalismes. El sensellar s’hi instal·la amb un matalàs inflable. La feina és elemental, no parlar amb ningú, no tenir convidats i no sortir mai de casa si no és per anar a comprar menjar o a la bugaderia. La feina és a temps complet, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. En temps de pandèmia, no sembla tan greu.
Pagar a un sensellar perquè visqui en una casa, encara que sigui provisionalment, és tota una giragonsa del capitalisme. Em fa pensar en la paradoxa aparent dels rics que voten comuns o la CUP, que es poden pagar fins i tot la pau d’esperit. Però, qui pot saber millor que un sensellar el valor d’una casa, més enllà del seu preu? El tòpic diu que només valorem allò que hem perdut, però es pot ser més radical i dir que només coneixem allò que no tenim. L’esperança de vida d’un sensellar, als Estats Units, s’estima en 30 anys menys que els que tenen casa. Qui com ell pot saber què implica tenir-ne?
Com més gana passem, millor sabem en què consisteix una bona cuixa de pollastre. Com més diners es tenen, menys se sap què impliquen -per això, a partir d’una determinada quantitat, no se sap parar d’acumular-ne: quina diferència pràctica hi ha entre tenir vint milions d’euros i tenir-ne dos-cents?
Quina nació, sinó la faltada d’estat, sap els avantatges de tenir un estat? Coneixem íntimament què és una llengua els que la sentim ja mig perduda. Així m’explico bona part de la frivolitat del món, que sovint prenem per maldat.
Sabent que sap millor qui no té, assegut ara a casa al costat de l’estufa, em pregunto què és realment una casa. Em pregunto què és realment l’amor, què és realment una cervesa, què és realment estar llegint un article al diari.
