Els refugiats, nens com nosaltres

Barcelona“El Dia Internacional de la Infància s’atura la guerra?” La Clara té 10 anys i estudia cinquè de primària a l’Escola Els Pins de Cornellà de Llobregat. La seva pregunta és ingènua i alhora lúcida. Igual que ho són les reflexions dels seus companys de classe, que aquesta tardor han treballat a l’aula la crisi dels refugiats a Europa i al món. “Un refugiat és una persona que té la mala sort d’haver de fugir del seu país, ja sigui perquè hi ha una guerra o perquè està perseguida políticament, entre d’altres”, explica el Brooklyn, que farà 11 anys al desembre.

A l’aula de la classe hi tenen penjat un reportatge de l’Isaac Lluch titulat “La fugida de l’Abdulkader”, on s’explica el viatge precari d’uns joves sirians que van voler deixar enrere la guerra i refugiar-se a Alemanya. “Nosaltres també podríem ser refugiats”, diu un altre cartell sobre la paret. A sota, els alumnes hi han escrit com se sentirien si haguessin de fugir del seu país. “Si només pogués emportar-me tres coses agafaria la Play 4, la tele i l’ordinador”, diu un d’ells. “Jo m’enduria un peluix que em va regalar la meva àvia i que tinc des que era petita. També fotos dels meus amics, per recordar-los cada dia”, afegeix la Lucía, que reflexiona: “Segurament em sentiria trista. No crec que ser refugiat sigui una sensació gaire bona. I m’agradaria que no em tractessin malament per ser d’un altre país, que m’ajudessin a situar-me i que m’ensenyessin la ciutat”. “Ningú es mereix haver de marxar de casa”, afegeix la Clara, de 10 anys.

Refugiats de carn i ossos

Fa unes setmanes, tota la classe va anar a una exposició sobre els refugiats organitzada per l’ACNUR, l’agència de les Nacions Unides (ONU) que aborda aquesta problemàtica. Al Toni li va impressionar una fotografia d’un nen que plorava davant d’una casa feta d’excrements de camell, i a l’Aaron que els nens juguessin a sobre dels tancs. A l’Elena li va sobtar que hi hagués persones que havien de viure en un centre comercial perquè els havien enderrocat la casa, i al Toni que els nens haguessin de caminar desenes de quilòmetres per anar a l’escola. “Abans de ser nens refugiats eren com nosaltres. I ara també”, reflexiona la Lucía.

Marina Bastardi, professora de 5è, corrobora que el que més ha impactat els alumnes és que els refugiats puguin ser nens com ells, que un dia es veuen obligats a marxar del seu país perquè esclata una guerra. Juntament amb la seva companya, la Montse, van decidir aprofundir en la crisi dels refugiats per complementar el que els nens sentien a casa o veien a les notícies. “Part de la feina que hem de fer a l’escola és acostar a les aules la seva realitat, ja sigui propera o llunyana, perquè així la puguin entendre millor”, argumenta la Marina.

A banda de l’exposició de l’ACNUR i de les notícies dels diaris, els alumnes de cinquè van veure un reportatge de l’ Info K i van tenir la possibilitat d’entrevistar una refugiada en carn i ossos. Amb ella van aprendre que un refugiat pot fugir de moltes coses. La Kate, a qui perseguia la màfia colombiana, els va portar una mostra dels aliments que reben tots els refugiats quan són acollits en un nou país. “No ens va agradar gaire, tenia una mica de gust de torró”, recorda l’Ainhoa.

El Carlos, que també té 10 anys, opina que els governs haurien d’ajudar més els refugiats, construir més cases per a ells i donar-los espai a les seves ciutats. “A ningú li agradaria passar el que ells estan passant”, reflexiona. L’Elies afegeix que hi ha molta gent que es beneficia de les guerres. “Hi ha gent a qui no li interessa que la guerra s’acabi perquè guanyen molts diners venent armes. Si hi hagués pau es quedarien sense negoci”, sentencia.

El que tots tenim en comú

Abans de marxar, el cap de fotografia de l’ARA, el Xavier Bertral, explica als alumnes de cinquè la feinada que suposa triar una fotografia per a la portada. I els revela un detall interessant: “Cada dia rebem moltes imatges de refugiats. ¿Sabeu què és el primer que fan, tots, quan arriben al seu nou país?”, els demana. Ningú ho sap, i ell els hi descobreix: “Miren el mòbil, i s’asseguren que no s’hagi mullat. Què vol dir això?”, pregunta als nens. Un alumne aixeca la mà i respon: “Que són com nosaltres”.

Què en saben els nens dels refugiats? A l'escola Els Pins de Cornellà ens ho expliquen