Promeses de fum

Fotos: JOAN DE LA MALLAFA DEU ANYS, AL CONGRÉS MUNDIAL DELS PARCS DE DURBAN (SUD-ÀFRICA), Madagascar es convertia en portada de tots els diaris i canals de notícies del món. L’aleshores president de l’ illa verda, Marc Ravalomanana, es comprometia a triplicar la superfície protegida de l’illa en un període de cinc anys. Madagascar se situava a l’avantguarda del moviment conservacionista del Sud Global, i era l’únic país africà que assumia una promesa d’aquestes magnituds. Han passat deu anys i tornem a topar amb el Congrés Mundial dels Parcs, aquest cop celebrat a Sydney (Austràlia) el novembre passat. Dels 193 caps d’estat de tot el món, només quatre van assistir al congrés, un dels quals va ser l’actual president de Madagascar, Hery Rajaonarimampianina. Emulant les velles glòries del passat, en un cop sorpresa magistralment orquestrat per la delegació africana més gran del congrés, Madagascar (avui més aviat coneguda com l’ illa vermella, pels seus sòls ferruginosos despullats de tota vegetació) es torna a sumar a la locomotora de les promeses exprés i anuncia amb pompa i circumstància els seus plans de triplicar el nombre d’àrees marines protegides del país abans del 2020.

Deu anys i tornem a emmirallar-nos en l’idil·li de les eternes promeses de fum, tan hipnòtiques i esperançadores com vàcues i inassolibles. Sembla que la història, en contra del que diria Eduardo Galeano, no tingui memòria i s’entrebanqui una vegada i una altra amb les mateixes pedres. En un nou cicle deu anys després, i sense ni tan sols haver avaluat les promeses passades, Madagascar opta per tornar-se a enfangar en compromisos que dubtem que pugui arribar a complir. Les grans paraules, les xifres elevades i els grans objectius contra rellotge per a l’extensió futura d’àrees protegides continuen estant en boca de molts, amb cops d’efecte de dubtós llustre.

UNA VEGETACIÓ QUE CONTINUA MINVANT

Ara bé, tal com s’ha constatat al Congrés Mundial dels Parcs, més d’un 25% de totes les àrees protegides del món són només parcs de paper, exemples de legalitat buida i un rotund fracàs pel que fa a protecció de la biodiversitat. Una anàlisi exhaustiva de la llarga llista de malencerts i despropòsits de la conservació malgaixa posa de manifest una tònica similar a la constatada a la resta del món: només queden un 15% dels boscos originals de la gran illa, que, protegits o no, segueixen minvant ràpidament, amb inversemblants tales il·legals fins i tot a l’interior de parcs nacionals com els de Masoala i Marojejy.

I la pregunta és òbvia: per què?, per què no som capaços de mantenir les nostres promeses?, per què la història torna a repetir-se sense pudor ni vergonya una vegada rere l’altra? Rarament ens preguntem per l’important paper de la governança en la conservació de la biodiversitat. La recent inestabilitat política que ha travessat Madagascar -amb un cop d’estat el 2009 i l’absència de presidència efectiva durant més de cinc anys- i les seves consegüents onades de pobresa i corrupció han capgirat en un obrir i tancar d’ulls els esforços de moltíssims anys per a la conservació de l’illa.

El desordre legal i institucional posterior al 2009 es va traduir en un augment de la pressió sobre els boscos tropicals i en un reguitzell d’activitats il·legals conduïdes en la més desvergonyida de les impunitats. Exportació il·legal a carretades de palissandre (una de les fustes nobles més preuades al mercat internacional), caça furtiva dels emblemàtics lèmurs per satisfer paladars selectes i explotació massiva d’or i altres minerals, tot plegat combinat amb la desesperació de les comunitats locals, que tornen a mirar cap als boscos a la recerca de recursos per subsistir... Tot plegat ens hauria de convidar a reavaluar la situació de Madagascar respecte de les promeses de deu anys enrere. En canvi, sembla que preferim oblidar-nos-en, i tornar a encobrir-les amb noves promeses de fum, sense haver resolt la situació política, sense haver assolit els objectius anteriors i sense preguntar-nos on han anat les promeses del passat.

La convulsió sociopolítica que viu Madagascar posa entre l’espasa i la paret l’inigualable patrimoni natural de l’illa. En l’epicentre del debat hi ha una asimetria de poders capaç d’emmascarar fins i tot les millors voluntats polítiques. D’una banda, els lobis i les multinacionals enquistades a les fissures del sistema econòmic malgaix i, de l’altra, una xarxa d’àrees protegides incapaç de frenar l’espiral de desforestació que posen de manifest les xifres. Això per no esmentar l’abismal esfondrament del turisme (una caiguda de més del 50% en els anys posteriors al cop d’estat), la desconfiança de les comunitats locals, cada cop més frustrades pel fet de no veure beneficis directes de la conservació, i l’exagerat desplegament de màfies propiciades pels buits legals imperants de cap a cap de l’illa. Aquestes són les pedres angulars d’un desgavell polític del qual molts no coneixen les crues repercussions ambientals.

Ara bé, si parlem de responsabilitats i exigències, la pilota és a la teulada de la comunitat internacional. Cal recordar que, arran del cop d’estat, totes les ajudes al desenvolupament per a Madagascar van quedar congelades. La Unió Europea va aturar tots els seus programes de cooperació, els Estats Units van suspendre l’Acta de Creixement Africà i Oportunitats, i totes les ajudes bilaterals van quedar bloquejades de manera indefinida. I, com era d’esperar, els efectes van ser desastrosos per a un país que depèn de les ajudes a la cooperació per a un 70% dels seus pressupostos nacionals. Va ser especialment desafiant pel que fa als ambiciosos plans en matèria d’àrees protegides, que van quedar estructuralment desemparats i, en la majoria dels casos, es van tallar de soca-rel.

Diu un proverbi malgaix que s’ha de ser com el camaleó: “Mirar endavant i observar enrere”. Si observem enrere, tenim les promeses de Ravalomanana el 2003, que van fer despertar una comunitat internacional adormida, fins aleshores incapaç d’unir forces per convertir Madagascar en un model de conservació per a l’Àfrica. Els anys següents van portar progrés, amb l’establiment de noves àrees protegides i força esperances en diversos nivells, des de projectes comunitaris amb les poblacions locals fins a una gestió més transparent i eficaç.

És difícil de dir si les promeses s’haurien acomplert en un context polític més estable, ja que gran part dels avenços, com passa amb molts dels parcs i reserves naturals a escala mundial, acostumen a ser només progrés en paper. Ara bé, si mirem endavant, malauradament, un Madagascar encara no recuperat ens fa dubtar de les noves promeses. Si bé la conservació compta amb un llarg pedigrí a l’illa, la realitat al terreny és un camí llarg i dolorós de frustracions i impotències, en el qual cristal·litzen les desigualtats cròniques d’un país marcat per la inestabilitat i la incertesa política, en què conservació i desenvolupament sembla que visquin cada dia més en perpètua dissonància. Lamentablement, aquest és el principal escull en la història de la conservació malgaixa i l’altra cara d’un país que va dipositar les esperances en un procés de canvi al qual, a l’hora de la veritat, la comunitat internacional no va fer més que girar l’esquena en un dels seus moments crítics. Resulta irònic que, tot i la fascinació que els boscos de Madagascar desperten al món occidental, encara no hi hagi un compromís internacional a llarg termini.

El que és clar és que sense l’ajuda i el compromís internacionals les promeses fetes pels alts càrrecs malgaixos són impossibles de complir. En aquest context, ens hauríem de preguntar per opcions, alternatives i solucions. En conservació es discuteixen poc els efectes de les polítiques de condicionalisme o selectivisme, debatudes àmpliament en el discurs de la cooperació internacional. Selectivisme és el procés preferit per la comunitat internacional pel que fa a ajudes al desenvolupament: si una nació no compleix determinats criteris de qualitat de governança, les ajudes queden aturades. Alternativament, amb una política de condicionalisme, s’estableixen condicions com a incentiu, per motivar i impulsar canvis polítics reals i d’ampli espectre.

En l’àmbit de la conservació, sembla que les accions o inversions internacionals segueixen un patró de selectivisme, amb una comunitat internacional cega i sorda davant les evidents conseqüències ambientals d’aquests patrons. La política selectivista aplicada amb Madagascar, arran del cop d’estat del 2009, ha sigut suficient per destruir de manera irreparable els progressos assolits en dècades d’esforços continuats en la bona direcció.

Esperem que la història de l’ illa vermella porti la comunitat internacional a replantejar els vells i obsolets esquemes de conservació ostracista de grans metes i pocs resultats que s’han perpetuat els últims anys. Esperem que siguin motiu de reflexió i que serveixin per canalitzar esforços cap a models de conservació més eficaços i durables per a països com Madagascar, amb una responsabilitat ambiental majúscula i amb un govern jove ofegat per problemes més greus per resoldre. Esperem també que la justícia social i ambiental siguin part irrevocable de qualsevol programa i compromís de futur, amb més esforços en el seguiment i l’avaluació dels resultats aconseguits. I que serveixin per exigir responsabilitats internacionals, incloent-hi reduccions en la demanda de productes forestals dels països desenvolupats o una transició cap a polítiques condicionalistes incentivant polítiques continuades i de llarg termini. Només així evitarem caure en cicles decadents de deu anys de promeses i fal·làcies conservacionistes condemnades a atrinxerar-se en el més cínic dels oblits.

En els vuit anys que fa que treballem a l’illa, fent inventaris de biodiversitat, col·laborant en l’ensenyament amb les universitats del país, interaccionant amb les autoritats responsables de mantenir la xarxa nacional d’àrees protegides i treballant amb les comunitats rurals a la rodalia dels parcs nacionals, hem sigut testimonis de canvis prometedors, així com d’indesitjables passos enrere. I en certa manera, hem entès que Madagascar no desestima les seves àrees protegides, sinó que simplement hi intenta conviure i aspira a albirar-ne els beneficis.

Al llarg d’aquests anys, hem compartit esperances i pors amb la gent local. I últimament, només palpem frustracions i dolor que amalgamen en desesperança. Només veiem l’amargor i la desconfiança escalant com el fum que s’enfila al cel. I és en aquest context que hem decidit comprometre’ns a cosir realitats i interpretar-les de manera objectiva, tot fent de missatgers i amb el desig de fer ressonar les veus de les víctimes de les promeses de fum. Amb articles com aquest intentem posar un granet de sorra més. És l’única manera de portar la veu allà on viu el silenci i intentar esdevenir els ulls i les orelles de tots els lectors. I si vosaltres, lectors, en feu córrer la veu, junts haurem contribuït a crear ponts de diàleg, posant preguntes sobre la taula i deixant espais en blanc perquè el teixit acabi en mans de la comunitat internacional.

Àlvaro Fernández-Llamazares i Mar Cabeza són dos investigadors catalans que treballen a Madagascar. Joan de la Malla és fotògraf conservacionista.

Madagascar, el vuitè Continent

Amb un territori que abraça només un 1,9% de la superfície africana, Madagascar figura en la cinquena posició de la llista dels països amb més biodiversitat del món. És considerat un dels punts calents de la biodiversitat planetària, llar d’un gran nombre d’espècies úniques que no es troben enlloc més. Un 83% de les seves 15.000 espècies de plantes vasculars només es troben a Madagascar i més de 300 espècies de granotes no tenen representants fora de l’illa, on també hi ha un 36% de totes les famílies de primats del món, un 50% de tots els camaleons coneguts i més de 1.000 espècies d’orquídies. No sense raó, nombrosos ecòlegs i paleontòlegs han denominat l’illa de Madagascar el vuitè continent.

Si entrem en xifres d’amenaça, la realitat resulta esfereïdora. Un 94% dels lèmurs de Madagascar estan amenaçats d’extinció i convé ressaltar que si desapareixen de l’illa els perdrem totalment de la faç de la Terra. Si a això hi sumem el fet que més del 85% dels boscos primaris de Madagascar ja han desaparegut per sempre, el sentiment d’urgència encara es magnifica més. La pèrdua de parts de boscos tropicals de l’illa comporta el risc de l’eliminació total de l’exuberant flora i fauna, objecte de reverència del turisme naturalista i fotogràfic, de gran importància econòmica per a l’illa. També deixa al descobert sòls desèrtics i infèrtils, que agreugen la ja per si mateixa alarmant inseguretat alimentària i amplifiquen els impactes dels ciclons estacionals, que causen desastrosos esllavissaments i un increment de l’erosió.