El primer neurocientífic català?

La veritat és que es fa difícil dir sí o no, però em permetran que em prengui la llicència de pensar que sí, que va ser el primer neurocientífic català. Ni que sigui pel plaer de dir-ho. Ara que celebrem l’Any Llull (1232-1316) paga la pena parar un moment no tant per revisar la seva obra, cosa ja feta i per especialistes importants, com per pensar en ell per fer honor al que representa. Simplement pensar a pensar. La realitat del món de la ciència actual mostra que el paradigma de la neurociència s’ha fet fort i s’utilitza, massivament, per explicar no només la conducta observable dels humans, sinó també el que és latent i no observable i la seva repercussió en la generació de models complexos per descriure, explicar i, si podem, fer prediccions sobre com respondrà el nostre cervell davant d’una munió diversa d’estímuls.

Poques vegades recordem Llull per explicar l’actual estat de les coses. Tot sovint busquem fora de casa punts de referència per explicar el que hi ha. I és habitual, en aquest tema, fer una línia de connexió entre, per exemple, Spinoza (1632-1677) i Damásio (1944), connexió que, d’altra banda, és innegable. De fet, encara podríem fer una parada prèvia a Damásio en el treball de Turing (1912-1954) o en el de Tulving (1927), passant per Broadbent (1926-1993). Però poques vegades comencem a navegar en aquest tema recordant Llull i ho hauríem de fer, ja que és legítim fer referència a la seva voluntat de coneixement científic i de sistematitzar allò que ara assumeix sense cap dificultat la neurociència com a paradigma. Llull explica a Arbor Scientiae [Arbre de la Ciència] l’estat del coneixement en una mena de tractat de divulgació que reuneix el que és conegut sota l’aixopluc de la ciència del moment i posa sobre de la taula els primers elements propers sobre els aspectes més rellevants de la funció cognitiva humana: el llenguatge.

Parlar en aquells moments dels aspectes derivats de la prosòdia de l’acte comunicatiu, de la fragilitat que implica que els processos atencionals estiguin interferits per distractors o de la necessitat d’una aproximació sistemàtica i matemàtica a la lingüística ja demostra que era un home espectacular i veritablement genial en el sentit estricte. Però el més sorprenent és que tot plegat passa 400 anys abans que Baruch Spinoza presenti la seva obra Ethica (1677), que, tot i que l’autor no la va poder veure publicada, estableix algunes de les bases fonamentals de com interpretem actualment el fet comunicatiu del llenguatge. L’acte cognitiu del llenguatge i les seves derivacions en la resta de funcions cognitives superiors (memòria, atenció, pensament, etc.) actualment són objecte de milers de treballs de grans equips de recerca que intenten comprendre el funcionament del cervell i la seva estructura interna.

Però aquí torna a aparèixer el geni de Llull. Quan proposa la seva Ars Combinatoria i la genera com un sistema ordenat i fiable de pensament articulat i repicable, no fa altra cosa que començar a definir dos conceptes crucials per entendre el cervell humà. El primer és considerar el cervell com una màquina, superant la dualitat cos i ment que durant molt de temps va constituir la norma que regulava el pensament científic. Considerar el cervell com una màquina no és ara una novetat, sí al segle XIII i encara més si l’hi poguéssim preguntar a Spinoza, que va ser escarnit pels seus propis companys de fe per pensar detalls menys compromesos en el XVII.

El cervell com una màquina obre una finestra a una munió de novetats que estan portant la neurociència a llindars inimaginables fa quatre dies. No exempta de polèmica, aquesta concepció permet disposar de models representacionals que generen noves hipòtesis i formes d’interpretar la conducta humana i els processos més intrapsíquics i de funcionament mai imaginats. Parlem de les estructures neuronals com a sistemes complexos, que poden ser utilitzats des del vessant més clínic fins als vessants més computacionals: podem incidir en els últims avenços en robòtica o intel·ligència artificial. Disposem de models computacionals per reproduir sistemes complexos cerebrals, podem aportar sistemes de representació d’aquesta complexitat a partir de tractografia o de sistemes de registre de petites parts del cervell en funcionament amb l’aplicació de les possibilitats de la ressonància magnètica funcional, entre d’altres. Qui li hauria dit a Llull que la seva màquina de pensar, literalment, ara l’obriríem a poc a poc i en trossets de realitat cada cop més petits. El més espectacular de tot això és que tot i disposar d’aquesta tecnologia encara sabem poc i, si més no, sabem que cal saber encara molt més.

La segona qüestió que Llull ens regala és una concepció integral de la conducta humana. Una idea que sembla simple però que fins fa poc no era habitual en la ciència. Tradicionalment són moltes les disciplines que aborden l’estudi sistemàtic de la conducta humana. No farem la llista per òbvia i extensa, però la ciència bàsica és el que és per definició del seu objecte d’estudi, que no és altre que l’ésser humà. La màquina de pensar de Llull és un sistema d’integració científica espectacular. Si Llull estigués ara treballant en qualsevol dels grans grups de recerca en neurociència que tenim a casa nostra no li hauria costat fer-ho amb matemàtics, biòlegs, metges neuròlegs, químics, lingüistes, psicòlegs, enginyers i una llarga llista que ara a tothom li sembla habitual però que no fa gaire no ho era tant, d’habitual. En resum, Llull ens proposa un sistema integral de comprensió de la conducta humana que fa vuit segles podia ser, parcialment, més fàcil, ja que la ciència era reduïda en volum però, també, més arriscada perquè necessitava el que ara en diríem una mirada global sobre el problema de comprendre la conducta humana. No em negaran que és fascinant disposar de l’obra de Llull per submergir-se en el descobriment del pensament d’un geni que, malauradament, de tant en tant cal reivindicar com un dels mestres de la neurociència actual. I sí, per què no ho hauríem de dir, el primer neurocientífic català.

--------------------------

[Sobre la imatge: Seguint les explicacions que dóna Amador Vega d’aquesta miniatura, la V del Breviculum de Karlsruhe, aquí hi trobem l’explicació de l’Ars Magna de Llull. El mestre explica el seu mètode de coneixement a través de l’escala, que simbolitza la unió del cel i la terra a través de diversos esglaons, en els quals se situen els diversos éssers –a l’inferior la pedra i al superior l’àngel i Déu–. Aquest sistema preveu un ordre ascendent i descendent pel qual l’enteniment ha de transcórrer per contestar les nou preguntes que plantegen els nou filòsofs de la banda esquerra i que permeten anar ascendint en l’enteniment humà. A la dreta, l’escala també serveix per escalar cap al coneixement diví, un lloc on s’arriba no només per l’intel·lecte sinó també a través de la fe. Per això l’àngel, l’ànima racional, es veu ajudat per la corda de la fe amb els recursos de la memòria i la voluntat, a banda i banda. A sota de la torre, en un foc submergit que no s’apaga mai, hi ha representats els vicis humans.]