‘El foraster’ petit i eixerit
Dijous vèiem l’especial Forasters a Madrid, en què Quim Masferrer viatjava a la capital d’Espanya per conèixer catalans que hi viuen i observar com es relacionen en un entorn que, per tòpics i tradició històrica, considerem hostil. L’èxit d’audiència que va tenir el programa és indiscutible. La dada ens fa pensar que la immensa majoria dels espectadors connecten amb l’humor i el tarannà d’El foraster. I se li ha de reconèixer que ha sabut crear un estil molt peculiar de practicar una espontaneïtat televisiva que atrapa molta gent. Dijous va estar bé el moment en què va visitar la redacció del diari Marca coincidint amb l’Atlètic de Madrid - Barça de quarts de final de Champions i va explicar que el director del diari havia enviat una circular perquè els redactors no mostressin un excés d’efusivitat amb els gols dels matalassers perquè hi havia les càmeres de TV3. O quan el locutor dels 40 Principales Juanma Ortega explicava com els madrilenys pronuncien determinats fonemes. Però, amb tants convidats i entrevistats, al final cadascun d’ells podia dir tres frases i tot quedava en una superficialitat molt provinciana.
Si en els episodis regulars d’El foraster en Masferrer té tendència a acostar-se i tractar els vilatans com si fossin aborígens en procés de civilització, aquí el rol era a la inversa. Masferrer semblava l’home petit i eixerit de Santa Coloma que va decidit a Madrid. Amb la seva fascinació inaudita per qualsevol anècdota semblava que hagués aterrat en un altre planeta a anys llum del nostre. “Per a mi ser aquí és un somni”, deia des de l’escenari del Teatro Calderón, com qui arriba al cim de l’Everest o posa els peus a la Lluna. S’entén que aquesta teatralització de l’home superat, del català de poble desbordat i astorat davant una realitat diferent, connecta amb un humor molt propi del nostre país. Però té un vessant molt naïf que pot arribar a cansar. Quim Masferrer té clars els recursos narratius que millor li funcionen i els està sobreexplotant. No hi ha programa que no li pregunti a algú si ha plorat. I quan ho fa, posa la veu vellutada per formular la qüestió. Força l’emoció amb un groguisme televisiu de manual. “¿Has plorat d’enyorança?”, li deia a una dona que portava trenta-sis anys a Madrid. Semblava que la senyora fos a Melbourne i no pogués tornar mai més. O el to tràgic visitant el monument per les víctimes de l’11-M, amb un guió que furga en l’emoció més carrinclona i simple, igual. L’altra estratègia consisteix a focalitzar tots els comentaris en una víctima propiciatòria. Un to foteta, amb un humor picantó de cabaret, que desenvolupa un running gag que s’acaba fent pesat. El to habitual d’El foraster traslladat a l’especial Forasters a Madrid ens va convertir a tots plegats en vilatans esparverats amb les coses de la capital, una etapa que potser a aquestes altures ja tenim una mica superada.
