30/10/2016

Milo Rau i Fabrice Murgia, cròniques des de la barbàrie

2 min
Compassióés una crònica crua situdada  a l’Àfrica.

BarcelonaMilo Rau i Fabrice Murgia. Un suís i un belga per a un nou teatre document que triomfa a Europa. Dos espectacles sobre la barbàrie. Un crit que qüestiona a Compassió, i un retrat d’un país a Els nens d’enlloc, tots dos amb resultats controvertits.

L’Àfrica salvatge. Milo Rau és periodista. O ho va ser. Està, per tant, acostumat a buscar i rebuscar informació. El seu teatre es nodreix de testimonis reals amb els quals reconstrueix fragments de la història del món. El vam conèixer amb Hate Radio (Grec, 2013), una terrible aproximació al conflicte ètnic entre tutsis i hutus a Ruanda, i després a Civil wars, primera part d’una trilogia sobre el poder a Europa (Grec, 2015). Rau torna a l’Àfrica amb Compassió. Història d’una metralleta. Una crònica esfereïdora. Hi torna de la mà del relat de la membre d’una ONG que narra en primera persona les seves vivències en el moment d’esclatar el genocidi en un llarg monòleg que s’aixeca sobre la runa estesa a l’escenari. Un relat que interroga la consciència de l’espectador occidental, que il·lumina les contradiccions dels que volen fer el bé, que molesta exhibint la crueltat més espantosa de l’ésser humà. Un monòleg amb un pròleg i un epíleg protagonitzat per una supervivent del genocidi, Consolate Sipérius, adoptada per un matrimoni belga i que conserva poc o gens les seves arrels i la seva cultura. Certament, l’actriu alemanya Ursina Lardi està magnífica i, certament també, l’obligació de llegir sense parar el sobretitulat, massa obscur, del text alemany suposa una tasca que desgasta l’espectador: acaba pensant si no hauria preferit llegir el text privadament fent servir el seu imaginari. És el que té aquest teatre anomenat postdramàtic -sense acció-, i en les condicions citades feia molt difícil apreciar la gran feina de l’actriu movent-se per les paraules amb una pertorbadora contenció.

Tragèdia ensucrada. Fabrice Murgia és un creador viatger. Va recórrer la Ruta 66 a Ghost Road (Temporada Alta, 2012). Després va anar a parar a Xile, al desert d’Atacama i a la desconeguda tragèdia del camp de concentració de Chacabuco, on Pinochet i altres assassins van empresonar més de 1.800 persones. Empresonats, torturats i a la fi desposseïts de si mateixos, exiliats d’un país que ja no poden reconèixer ni ells ni els seus fills. Un reportatge amb testimonis reals i conduït per una immensa Viviane De Muynck, el talismà de Jan Lawers. Però ens sembla que Murgia es deixa endur per l’ànsia de bellesa, de manera que reviu o reconstrueix el drama personal i col·lectiu d’una generació amb un embolcall visual i musical (magnífics el quartet de violoncels i una cantant lírica) d’indubtable qualitat i amable plasticitat que inhibeix bona part de l’emoció i que, com la boira, ennuvola l’empatia.

stats