Mali, a la casella de sortida
Dos anys després de la guerra francesa a Mali -l’anomenada operació Serval, engegada durant les festes de Nadal del 2013-, el nord del país i tota la regió del Sahel recupera la seva activitat dedicada als tràfics il·lícits. Armes, tabac, emigrants, medicines, cotxes. I, sobretot, drogues. Aquests tràfics, que pel que fa a la droga van tenir els moments més gloriosos durant la primera dècada d’aquest segle -l’any 2009 fins i tot es va trobar al desert un Boeing 727 avariat que venia de Veneçuela carregat de cocaïna!-, compartien interessos i complicitats amb els grups jihadistes que es van anar instal·lant a la regió. Uns grups que fugien de la guerra global contra el terrorisme i buscaven en aquests indrets inhòspits i apartats del desert un bon refugi per replegar-se i continuar la seva guerra santa.
Els jihadistes van sumar als negocis fora de control la substanciosa activitat dels segrestos, que, com la resta de les activitats il·lícites, aviat va comptar amb la col·laboració imprescindible d’algunes de les tribus locals. Dos anys després, l’operació Serval ha obligat a replegar-se els jihadistes i els grups tuareg que havien arribat a controlar tot el nord del país i amenaçaven d’arribar fins a la capital. Però els objectius d’aquella invasió estrangera s’han estancat a mig fer. Aquell Nadal del 2013 el crit de guerra era: salvem el país d’una invasió jihadista que podria crear un nou estat islàmic (com ja havien fet en ciutats tan emblemàtiques com Tombouctou), i treballem després en la construcció d’un nou espai polític que solucioni no només el problema del terrorisme, sinó també el d’un estat dèbil i corrupte, així com el problema de l’autonomia o estat tuareg, que s’arrossega des de l’època colonial. El resultat és avui una situació de semiestabilitat regional sense grans progressos.
Després de la piconadora del pas de les armes, els antics maldecaps que vivia la regió abans de la guerra tornen a brotar. El problema tuareg continua encallat en una negociació en què no n’hi ha prou amb més descentralització de l’estat. I, al mateix temps, com que no hi ha un nou espai polític realment democràtic i transparent, la “nova manera de governar” que somiaven els malians està degenerant en una nova vella manera de repartir-se el poder: les prebendes -entre l’estat central i els líders tuaregs-. Un sistema que no millora la governabilitat del país i que obre la porta a les antigues complicitats entre els tràfics il·lícits de tribus i l’estat, amb un paper lamentable dels militars.
El problema terrorista, més o menys estable, continua també latent, amb nombrosos atacs -diuen que el grup Ansar Dine paga 150 euros a tots els que posin una mina i 1.000 euros a qui destrossi un blindat francès-, i ara s’hi suma l’efecte Estat Islàmic, que es comença a entrelligar amb els diferents grups locals, especialment Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI). Els soldats francesos deixen cada vegada més que sigui l’ONU a través de l’operació Minusma -amb 9.500 soldats i policies- qui s’ocupi de la seguretat a la regió i del combat en contra dels grups terroristes, i ells han emprès una lluita regional amb l’operació Barkhane, una força de 3.000 soldats amb el suport de Washington -Espanya hi col·labora amb transport- que opera en contra del terrorisme a tota la regió, sobretot a Mauritània, el Níger, Burkina Faso, el Txad i Mali. Una vegada més, doncs, a Mali s’ha demostrat encertada la prevenció a fer guerres si no hi ha la voluntat política i el compromís econòmic de construir espais de democràcia i de sobirania pensant en l’interès de les poblacions locals. Mali torna a la casella de sortida, més cansada, més fotuda, més pobra, més intervinguda que mai.
