L’objecte que agonitza al carrer i reposa al museu

BarcelonaUna ràdio que no s’engega. Dos llistons d’alumini rebregats. La placa elèctrica d’una caldera. Un manyoc de claus antigues. I una iogurtera de l’any de la picor que dubto que s’hagi netejat mai. És el botí rescatat de les escombraries que el Marcial duu al seu carro de la compra. Me’l trobo travessant el centre comercial de les Glòries, desert i inhòspit cap a tres quarts de deu del matí.

M’han dit que al nou Museu del Disseny hi ha un Minipimer i una ampolla de llet Rania. Als Encants, a dues passes, cada dia es poden comprar objectes similars, i aquells que furguen dins el contenidor encara poden treure’n quatre duros. Les rampoines del Marcial són la prova vivent d’una paradoxa apassionant: l’objecte quotidià entra al museu i alhora encara batega, agonitzant, al carrer amb tota la seva cruesa. En pocs metres l’art i la vida es confonen.

A la porta hi ha unes vint-i-cinc persones esperant. Mentre no obren, guaito l’ skyline de les Glòries i deunidó la patxoca que fa. La boina reflectant dels Encants, el supositori Agbar, la Grapadora i el perfil de la Sagrada Família que retalla el cel del fons. No sé si és bonic o no, però en aquest moment m’ho sembla. “Quant dura la visita més o menys?”, pregunta un visitant. “Doncs no ho sabem, és el primer dia i encara estem calculant”, respon un dels encarregats de rebre’ns. L’espai és ample i transitable, fa olor de nou, com quan desemboliques una revista o el dia que inauguren un teatre.

“Què és un clàssic?”

“Per raons de conservació preventiva es manté un baix nivell lumínic de la sala”. Eufemisme de “no feu fotos amb flaix”. A la primera exposició, veig les vinagreres de Marquina, la batedora de Lluelles, un Seat Ibiza, dues Montesa, una Orbea i una BH. Molts seients diferents. Una galleda i un pal de fregar. Molt bona idea els vídeos amb creadors explicant-se: “Què és un clàssic? Doncs allò que no es pot fer millor”, diu Miguel Milá, inventor del llum de peu del 1960.

Al segon pis, l’al·lucinant mostra de col·leccions d’arts decoratives des del segle III fins ara. Teixits, rajoles, mosaics, ventalls, cofres, rellotges, una estufa rococó de dos metres, un bressol i un tocador. I un penjoll del 1998 amb l’inconfusible Ronald McDonald. El menjar ràpid també és museístic. La penombra cobreix la col·lecció de vestits de la tercera planta. Molt ben trobada l’exposició quasi fetitxista de mirinyacs, polissons, subjectadors i models d’alta moda. Hi ha molta vigilància i els guàrdies criden l’atenció a una senyora amb la vista a les mans. Que ho toca tot, vaja.

L’Eduard i la Josefa tenen especial interès amb el pis de dalt de tot, dedicat al disseny gràfic. Ell havia treballat en una empresa farmacèutica i li han assegurat que hi trobarà motius de gaudi. En efecte, hi ha caixes de medicaments com Linitul, que a casa sempre hi era. També les portades de La Cua de Palla, discos d’Edigsa, cartells de festivals, teatre, cinema i fires. Cartells publicitaris encunyats i bosses de Vinçon. Els dissenys geomètrics i el colorisme. El bon gust d’aquells que ens han educat el bon gust sense que ens n’adonéssim, aquest és el gran tema d’aquest museu fantàstic, del qual un surt enlluernat i al qual cal tornar demà mateix. El passat i la memòria immediata són escombrats de la fesomia de la Barcelona de Mango i Zara. Però al carrer encara poden rastrejar-se. I dormen al museu.