Misc 14/08/2014

Les llengües del possible estat català

3 min

A Francesc Vallverdú, in memoriam

El mes de juny passat es van donar a conèixer els primers resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) 2013, una magna operació estadística (7.500 persones entrevistades) que pretén fotografiar la realitat lingüística del país. La veritat és que la notícia va passar bastant d’esquitllada; després del preceptiu reportatge l’endemà de la roda de premsa del conseller de Cultura i la directora general de Política Lingüística, la qüestió va desaparèixer ràpidament del focus i no se n’ha parlat més. Avui potser és bo que glossem les principals dades de l’Enquesta i ponderem la part bona d’aquest silenci relatiu.

L’EULP 2013 no fa altra cosa que confirmar el que ja sabíem des de fa deu anys, quan les grans enquestes sociolingüístiques catalanes, seguint l’exemple pioner del Centre d’Investigacions Sociològiques i de les enquestes metropolitanes, van incorporar preguntes sobre la llengua inicial (materna), d’identificació i habitual de les persones entrevistades. La primera confirmació de l’EULP 2013 és que la llengua majoritària de Catalunya segueix sent el castellà, tant si el criteri és la llengua inicial (55 per cent) com si ho és la llengua amb què hom s’identifica (48 per cent) o la llengua considerada habitual (51 per cent). En segon lloc, es confirma el poder d’atracció del català, que el distingeix de les altres llengües regionals o minoritàries d’Europa; com es va emfasitzar a la roda de premsa, hi ha 600.000 persones amb el català com a llengua habitual i d’identificació (sol o amb el castellà) que no el parlaven a casa quan eren petites. (Sense anar més lluny, això és just al revés del que passa al departament dels Pirineus Orientals i en molts indrets de la Comunitat Valenciana.) En tercer lloc, finalment, queda palès una vegada més que Catalunya és un país essencialment bilingüe, en el sentit que el 90 per cent o més del pastís lingüístic se’l reparteixen només dues llengües. En els darrers temps s’ha fet molta propaganda de Catalunya com un país on es parlen 300 llengües, però les enquestes són tossudes i segueixen mostrant que darrere el castellà i el català amb prou feines hi ha deu llengües amb una presència social significativa (25.000 parlants o més), encapçalades per l’àrab, que consolida la seva posició de tercera llengua de Catalunya. (En qualsevol cas, Catalunya no és excepcional: en quin país europeu receptor d’immigració no es parlen 300 llengües?)

El relatiu silenci que ha envoltat les dades de l’EULP 2013 es pot interpretar com un signe de maduresa. La societat catalana comença a interioritzar que és com és (i no com hauria pogut ser si la història hagués estat diferent) i ja no s’esquinça les vestidures quan les enquestes l’enfronten a la indeclinable implantació del castellà. (L’indiscutible poder d’atracció del català no és suficient per preveure la desaparició del castellà ni a curt ni a llarg termini.)

En la perspectiva del procés sobiranista, aquesta calma és oli en un llum. Potser encara queda algun friqui que sospira per una Catalunya independent que sigui l’estat nacional dels autèntics catalans (els catalanoparlants); per sort, el gruix del moviment té ben assumit que, si Catalunya esdevé un estat, serà l’estat de tots els ciutadans catalans, al marge de les seves característiques lingüístiques. En aquest possible escenari, i amb la meitat de la població que parla habitualment castellà, res no seria més lògic que mantenir l’oficialitat del castellà. (Fins ara, totes les enquestes mostren que els catalans de llengua castellana mostren interès a mantenir aquesta oficialitat; és una llàstima que el CEO, que segueix tan de prop l’opinió pública sobre el procés, no es decideixi a incorporar als seus baròmetres una pregunta sobre aquesta qüestió.)

En un arriscat article, el politòleg Jaume López sostenia que l’estat català (si algun dia hi ha estat català) ha de ser l’estat del demos català (el poble, la comunitat política), no de la nació. Si fem abstracció de totes les dificultats que envolten el procés (l’absència de padrins internacionals; la ferma oposició del govern espanyol i de la Unió Europea; les endèmiques divisions internes; el tacticisme dels partits, que ni tan sols són capaços d’adoptar una posició comuna davant d’un afer tan fàcil com l’elecció de Juncker com a president de la Comissió), aquest és possiblement el principal repte que té plantejat avui el projecte sobiranista: evitar la vulgaritat d’engendrar un altre estat nació al continent europeu.

stats