L’eterna fugida de Muhammad Ali

Un vespre que plovia, Joe Elsby Martin, un policia de Louisville, Kentucky, va trobar-se amb un nen de 12 anys a la porta del seu gimnàs de boxa. Aquell marrec, tot plorant, denunciava que li havien robat la seva bicicleta nova. Entre sanglots, el nen li deia que volia fer mal al lladre. I Martin li va respondre: “Abans de barallar-te, hauries d’aprendre a fer-ho”. I així va començar la carrera boxejadora de Cassius Clay. Tothom segueix el camí traçat a la seva infància. O se n’escapa. Clay s’escapava d’aquella ciutat racista on un nen negre de 14 anys havia sigut linxat per haver tirat floretes a una blanca.

Mai va oblidar aquella imatge. I va començar a fugir, amb cops de puny i declaracions egòlatres: “No seré qui voleu que sigui, seré qui vull ser”, va dir desafiant després de guanyar el seu primer Mundial. Cassius Clay va decidir ser Muhammad Ali. Un dels millors esportistes de tots els temps, malgrat que l’esportista va perdre el duel contra el personatge. Ali va inspirar, escandalitzar o espantar més pel que deia que pel seu excels estil sobre el ring. Sempre va ser un nen rebel que s’escapava.