Javier Krahe, un esperit crític en temps de consens
El cantautor madrileny va morir ahir als 71 anys a causa d’un atac de cor
BarcelonaEl món és un, però hi ha diferents maneres d’explicar-lo. Javier Krahe, que va morir ahir a causa d’un infart a casa seva a Zahara de los Atunes (Cadis), mirava el món i en treia conclusions que convertia en cançons. Com si fos Georges Brassens en el cos de Georges Moustaki, aquest madrileny, nascut l’any 1944, parlava de les coses importants sense respirar importància, perquè al cap i a la fi ell mateix considerava que la cançó és un gènere frívol i que tampoc cal fer-la servir per dir les grans veritats. Tanmateix, es plantava davant del micròfon amb sensibilitat austera, esperit crític i la irreverència justa per despullar les vergonyes de la condició humana i de la política. Convertia la ironia en una arma contra la transcendència. Parava atenció als aspectes més ridículs de l’existència, sovint relacionats amb l’amor, el sexe i l’autoestima, i tirava de sarcasme quan tocava ser ferotge.
En el seu primer disc, Valle de lágrimas (1980), va incloure-hi la cançó ¿Dónde se habrá metido esta mujer?, un retrat del masclisme insòlit en aquella època i que ja demostrava la singularitat de Krahe a l’hora de tractar qüestions poc habituals en la cançó d’autor. Insòlita va ser també la seva trajectòria. A diferència d’altres cantautors de la seva generació, Krahe no va forjar la vocació musical durant el franquisme. Havia escrit alguna cançó per al seu germà Jorge, que va tenir un duo amb Rosa León, i també va presentar algunes lletres a Alberto Pérez, que el va convèncer perquè les cantés ell mateix perquè eren massa personals. Un altre cantautor, Chicho Sánchez Ferlosio, el va animar perquè actués en directe, i finalment va debutar com a cantant als 35 anys, quan Espanya vivia de ple la Transició. Per tant, no es va formar amb la necessitat d’esquivar la censura amb enginy, però sí que va ser enginyós explicant una època en què semblava que les coses podien ser diferents, tot i que alguns ja sospitaven de les bondats del consens.
De la Mandrágora a ‘Cuervo ingenuo’
Javier Krahe es va criar al barri de Salamanca, i el seu pas per un col·legi religiós el va enemistar de per vida amb l’Església: l’any 2004 el Centro Jurídico Tomás Moro, que té com a lema “Cristianitzant el dret, cristianitzant la societat”, el va denunciar per un delicte d’ofensa als sentiments religiosos, a causa d’un curtmetratge del 1977 en què feia una sàtira de la resurrecció de Jesús. Va ser absolt el 2012, però el cas demostrava que moltes de les coses que denunciava a les cançons seguien ben presents.
El gran punt d’inflexió en la vida de Krahe es va produir quan, el 1967, va conèixer una noia canadenca, Annick. Van casar-se i van anar a viure a Mont-real. Amb ella va aprendre francès i va descobrir Brassens, el far que guiaria la seva carrera com a cantautor d’ironia llibertària capaç de traslladar referències poètiques i filosòfiques a un format de cançó perfectament intel·ligible. No va amagar la influència brasseniana, i ja en el primer disc va incloure una adaptació al castellà de Marinette.
Amb prou feines sabia tocar la guitarra quan es va presentar a La Mandrágora, un petit local madrileny per on van passar molts cantautors. Allà va ser on el boca-orella va convertir Krahe en referent. La seva popularitat va créixer a partir de la publicació del disc La Mandrágora (1981), compartit amb Alberto Pérez i Joaquín Sabina, i de les aparicions al programa televisiu Si yo fuera presidente, de Fernando García-Tola. Va publicar els discos Aparejo de fortuna (1984) i Corral de cuernos (1985), i aleshores va arribar la polèmica. TVE retransmetia en directe un concert de Joaquín Sabina. Krahe hi col·laborava cantant una peça pròpia, Cuervo ingenuo, potser la cançó que ha explicat millor la deriva del PSOE des de les eleccions del 1982 fins a l’entrada a l’OTAN i l’inici de la reconversió industrial. Però els teleespectadors no ho van poder veure perquè TVE va rebre ordres de no enregistrar la cançó.
“Jo no vaig ser ingenu amb Felipe Gonález. Em va semblar un impostor des del principi. S’ho van prendre fatal, i me’n vaig alegrar”, recordava Krahe al documental Esta no es la vida privada de Javier Krahe (2004). L’alegria, però, va ser amarga, perquè va ser exclòs del circuit institucional controlat pel PSOE. Potser no hauria arribat a l’èxit multitudinari de Sabina perquè la seva manera de cantar era més efectiva en escenaris de proximitat, però aquella polèmica el va obligar a centrar la carrera en locals petits. Això sí, va seguir sent un referent per a diferents generacions de músics com ara Albert Pla.
Va continuar publicant discos amb certa regularitat i va participar en la creació del segell 18 Chulos amb amics com el Gran Wyoming i Pablo Carbonell. En un d’aquests treballs, Toser y cantar (2010), hi ha la cançó ¡Ay, democracia!, en què s’acomiadava d’una democràcia que cau massa sovint en “ sucias imposturas ”. L’any passat Krahe va manifestar simpatia per Podem. “Desitjo que tinguin molts vots, però que no tinguin mai majoria absoluta”, va dir, potser recordant l’absolutisme d’altres majories.
