Imperis

Hi ha quatre tipus d’imperis. El d’ocupació, que s’estén com una taca d’oli pel seu entorn immediat, del qual l’Imperi Romà seria un cas. El de llunyania, que conquereix, organitza i explota territoris llunyans fins que n’és expulsat per una revolta autòctona: Espanya, Portugal o Anglaterra en són exemples històrics. El d’entrada i sortida: la potència imperial arriba, intervé, col·loca dirigents afins i se’n va. I el d’influència a distància, que dirigeix i imposa normes i pautes culturals, sense necessitat d’escenificar la presència física. Els Estats Units han combinat sovint aquestes dues últimes figures. I, en tot cas, caldria pensar que la darrera és la més pròpia dels temps que vénen. La presència virtual pot generar noves formes de colonialisme econòmic i cultural.

L’imperialisme rus correspon al primer model. Atreu els veïns per incorporar-los a la família, desenvolupant certa mitologia cultural (feta de llengua i religió), utilitzant com a palanca les empremtes que l’època soviètica ha deixat en les consciències, apel·lant a velles complicitats i utilitzant les armes econòmiques -especialment les reserves energètiques- com a instrument de pressió. L’enorme debilitat interior de Rússia donaria raons per pensar que el retorn de la Rússia Imperial és un miratge. I que més gran serà la caiguda. Cada dia sentim dir que les unitats territorials dels països són intocables, però Putin no ha necessitat ni una setmana ni un sol tret per apoderar-se de Crimea, només uns pocs milers de soldats sense bandera. La desídia d’aquest líders plans i tecnòcrates que governen Europa ho ha fet possible. Philip Roth, tornant d’un viatge a Txecoslovàquia a finals del 60, va dir: “Allà no hi ha res i tot és important, aquí ho tenim tot i res té importància”. És la sensació que transmeten aquest dies els líders polítics europeus. Cadascú pensa només en casa seva, com si no fossin conscients de com ha canviat el concepte casa en els temps que corren. A Rajoy, per exemple, l’única cosa que se li acut dir és que cal defensar per sobre de tot la integritat del estats. Parla d’Ucraïna i té el cap a Espanya. Provincianisme.