Igor Makazaga: “Els nostres pares i avis ja remaven; és un esport emocional”

Qüestionat sobre els 14 apòstols que havia esculpit en el fris de la basílica d’Arantzazu -en lloc dels 12 que assenyala la tradició cristiana-, l’artista Jorge Oteiza va arribar a dir algun cop que es tractava d’un homenatge als 14 tripulants de les traineres, les embarcacions d’origen pesquer que havia vist des de petit al seu poble natal, Orio. El municipi guipuscoà, de fet, és un dels bressols del rem cantàbric, un esport que sol enfrontar equips bascos, càntabres i gallecs. Diumenge -i per segon any consecutiu- la lliga de traineres disputa a Barcelona la primera regata de la temporada, amb la intenció de donar-se a conèixer fora del seu àmbit geogràfic habitual. Igor Makazaga és remer i entrenador de l’equip d’Orio, i se’l considera un dels nous referents de les traineres per haver introduït mètodes innovadors en un esport tan tradicionalista.

A algú que no coneix les traineres, com li explicaries què representa aquest esport al País Basc?

Aquí ens caracteritzem per ser molt tradicionalistes, i les traineres les hem mamat des de petits. A tot el Cantàbric, i especialment a Euskadi, els nostres pares i els nostres avis ja remaven; es pot dir que és un esport molt emocional.

Originàriament, era una competició de pescadors...

Sí, els pescadors competien per veure qui arribava primer a la llotja, per vendre el peix a un millor preu. Pel que fa a competicions oficials, la primera va ser la Bandera de la Concha, a Sant Sebastià, al segle XIX. Des de llavors tot ha evolucionat moltíssim: en aquella època, per exemple, només hi havia dos o tres regates importants a l’any, mentre que ara tenim una lliga pròpia.

I també s’ha introduït la tecnologia.

Sí, en els 15 últims anys tot s’ha modernitzat molt. Abans les traineres eren de fusta, i ara són de fibra; en els entrenaments hem introduït el GPS, acceleròmetres... Però l’essència no ha canviat. Es tracta d’entrenar molt la coordinació, de tenir compromís entre tots els remers i de treballar l’esforç col·lectiu.

¿Tu també vas començar a remar per tradició familiar?

Sí, i tant! El meu avi, per exemple, va ser remer i va guanyar la prova més important de la seva època -la Bandera de la Concha- el 1924. I el meu pare ho va fer dues vegades, el 1962 i el 1963. Jo vaig començar a remar seriosament amb 14 anys i, imagina’t, era com si tingués un deute amb la família [riu]. Per sort, també vaig poder guanyar a la Concha, va ser el 1999.

¿Hi ha molta rivalitat entre equips i entre pobles?

Antigament n’hi havia més. Gairebé tots els remers d’un equip eren del mateix poble. Ara tot s’ha globalitzat, i hi ha més moviment. Jo, per exemple, havia remat sempre amb el San Juan, l’equip de Pasaia -el meu poble-, i fa tres anys vaig anar al d’Orio. Sí que és cert que ho vaig fer per un lligam emocional, perquè feia 12 anys que hi vivia i la meva dona i els meus fills han nascut a Orio.

I ara fas de remer i d’entrenador al mateix temps. Com és això?

La veritat és que cada vegada remo menys, no perquè vulgui sinó perquè ja tinc 41 anys i em van prenent el lloc [riu]. Com menys remes, més bon entrenador ets, perquè hi pots dedicar més temps. I la tecnologia t’ajuda, perquè ara pots gravar els entrenaments, informatitzar totes les dades...

He llegit que hi ha un cert misteri respecte als sous dels remers.

No, i ara! T’ho explico: hi ha els premis que es donen depenent dels resultats i després els clubs fan grans esforços per intentar augmentar una mica aquestes quantitats gràcies a les aportacions de petits patrocinadors. Però vaja, com a molt en tens per poder regalar unes vacances a la xicota, poca cosa més. No arribem a ser ni semiprofessionals, i és per això que la carrera del remer no és gaire llarga, perquè no sempre és fàcil compatibilitzar els entrenaments amb una feina.

O sigui que, per bo que siguis, no t’hi podràs guanyar la vida.

No, és que aquí, a més, tots els membres d’un equip guanyem el mateix. Té a veure amb el compromís, amb l’esperit del rem. Tots els recursos que aconsegueix el club es reparteixen igual entre tothom.

Com és un dia de regata a Euskadi?

El dia de regata els pobles es paralitzen; tothom posa la bandera del seu club als balcons i hi ha un ambient molt especial. Tingues en compte que, excepte la de Sant Sebastià, la resta de regates es fan en localitats que no arriben als 20.000 habitants; Orio, per exemple, en té 5.000. I és un esport que continua arrossegant molta gent. Per mi, la clau és que, malgrat la modernització, no se n’ha perdut l’essència.

Un ambient molt diferent del que viureu diumenge a Barcelona.

Sí, l’any passat va ser curiós veure com creàvem una petita illa de les traineres dins d’una ciutat tan gran com Barcelona. Et fa adonar-te que ets molt petit. Fer sortir les traineres d’Euskadi, Cantàbria i Galícia, que és on es practica habitualment, és un pas cap a la modernització d’aquest esport, et dóna a conèixer. I personalment tinc un gran record tant de la regata com dels entrenaments que vam fer a la platja de Sant Sebastià, en unes aigües que tenen un onatge i una flotabilitat força diferents de les del Cantàbric.