'Eufòria moderada': Carta a Quimi Portet
Quan dues persones de Vic es troben i una elogia l’altra, la segona automàticament respon: “Ja serà menus ”. A tu no et cal ningú per moderar-te l’eufòria. Ja fas servir els adjectius. Per això et presentes com un “astre intercomarcal”. La ironia que evita la transcendència.
Quan ets de Vic, pots ser moltes altres coses -músic, capellà, periodista o numismàtic- però sobretot ets de Vic. És una mena de condició que et sobrepassa. Una contenció emocional, que per més coses que et passin sempre sembli que no et passi mai res. Ni per bé ni per mal. Cap senyal de debilitat, però tampoc llançar mai les campanes al vol. Ni creure’s res del tot. Tu mateix, ets un músic respectat i una persona estimada; amb El Último de la Fila vas vendre tres milions i mig de discos, però també ets el que s’ha guanyat la vida fent el ximple dalt d’un escenari.
Aquest és el teu “ja serà menus ”. Així de senzill. Així de sa. Aquesta distància que posem en tot, aquesta manera descreguda de ser és el que evita qualsevol temptació de transcendència que ens pogués passar pel cap. I llavors apareix la ironia i aquell fotre’s del mort i de qui el vetlla mentre ens dediquem a allò que més ens agrada: la vida contemplativa. Mira aquell, mira l’altre, mirem-nos tots que gamarussos que som. Mira la vida com passa, tan divertida com absurda. “No és que no entenguis res. És que no hi ha res a entendre”, li deies al Luis Hidalgo en una entrevista a El País.
Ja que això no té sentit, què queda? Intentar disfrutar la vida al màxim. Ser un observador lúcid, com ets tu, un badoc moderadament benhumorat de 56 anys, que encara té ganes de fer el dropo i titular un disc Matem el dimarts i el divendres perquè un dilluns vas entrar en una carnisseria a comprar una botifarra i et van dir: “Ho sento, Quimi, matem el dimarts i el divendres”. Aquestes trampes del llenguatge, aquest costumisme poca-solta que tan bones estones t’ha fet passar i tant t’ha inspirat a l’hora d’escriure, perquè tu, Quimi, escrius molt bé i, a més, tens pinta d’escriptor, qui sap si podries ser el germà petit del Juan José Millás o, tal com t’ha dibuixat avui l’Alex Gallego, també podries passar per un parent de l’Arturo San Agustín. Algú que pensa. Algú que pensa molt, però no es tortura. Algú que rumia i, després, deixa anar un somriure i ens l’encomana, i nosaltres que t’ho agraïm.
P. D. Ens hem anat fent grans mentre et vèiem tocar la guitarra a dalt d’un escenari. El meu primer concert va ser un de Kul de Mandril, la banda que lideraves, a principis dels 80 a l’institut de Vic. L’últim va ser aquest dijous a L’Auditori amb un trio galàctic: el Sisa, l’Oliver i tu.
