"Estan bojos, aquests catalans"
Segrestats per l'opinió publicada, la immensa majoria d'espanyols no ho poden entendre, això del gir independentista català. Els ve absolutament de nou. Ningú els havia advertit que alguna cosa es movia. Costarà molt, a qui ara des de Madrid per fi s'adona que cal bastir un model d'entesa federal, convèncer un públic que durant dècades ha alimentat amb un anticatalanisme que anava des de la barroeria més clamorosa fins a la subtilitat subliminal. En la versió dura hi havia el català xantatgista; en la versió més light , l'home d'estat pactista. Totes dues, tanmateix, sempre tenyides de desconfiança. ¿Com pot ser que, de cop, el xantatgista vulgui perjudicar-se prescindint dels suposats beneficis de la mala pràctica? ¿O com pot ser que el pactista, tot d'una, esdevingui un radical descerebrat? Hi ha manca de coherència en el relat. Per això l'explicació que més èxit té Espanya endins és: "S'han tornat bojos, aquests catalans". Tot plegat els resulta inexplicable.
El mateix passa amb els europeus, que majoritàriament entenen l'assumpte com un afer de nacionalisme localista i molest, a més d'inoportú, atesa la feblesa política i econòmica del Vell Continent. La cantarella torna a ser: "Estan bojos, aquests catalans".
Ni els bascos més sensibles i informats s'ho podien esperar. Vinc d'una estada breu al Sant Sebastià glamurós del festival de cine -i de la Concha encara plena de banyistes- i del Bilbao que s'ha rejovenit al voltant del Guggenheim, ciutats d'un país on la pau floreix i la crisi arriba esmorteïda. Tot els somriu. Però ara que el PNB post-Ibarretxe mira al futur amb el neguit nacional esmorteït, de cop la CiU negociadora té pressa i trenca la baralla constitucional. Amb incredulitat, i enveja, els bascos també s'hi apunten: "Estan bojos, aquests catalans".
I bé, si ningú no ens entén, vol dir que tenim un problema.
