Andy Robinson: "Ens manen uns mercats totpoderosos, ciclotímics i esquizofrènics"

Andy Robinson coneix a la perfecció les reunions del Fòrum Econòmic Mundial a Davos. Hi va des de fa anys com a corresponsal de La Vanguardia i parla sense embuts de les "contradiccions grotesques" que s'hi ha trobat al llarg dels anys.

Per què Davos va trigar tant a reconèixer la crisi?

No convenia externalitzar els problemes. El que es diu públicament a Davos no és necessàriament el que es pensa. Era la política de l'estruç. No es volia reconèixer la bombolla. Ho van haver de reconèixer el 2009, després de la fallida de Lehman Brothers. Aleshores ja hi havia por escènica. La gent estava acollonida.

Què va canviar?

El discurs públic. Deien: "Hem de moderar els excessos, sobretot del sector financer". Ni tan sols hi van anar els grans banquers. En aquells moments hi va haver una reacció de ràbia contra la banca. Però els bancs de Wall Street ja estaven organitzant el lobi en contra de la reforma financera que va voler fer Obama. Ara, 5 anys després, hi ha un reconeixement general que van aconseguir descafeïnar la reforma. Van fer un cop d'estat silenciós, com deia l'execonomista en cap de l'FMI Simon Johnson.

O sigui, ¿el 2009 no van a Davos perquè tenen mala imatge però 5 anys després han tornat a guanyar?

Això és el més greu de tot. Fins a la crisi hi va haver una opinió pública que creia el que es deia a Davos. O sigui que no hi havia enfrontaments entre l'opinió pública i el poder. Però des del 2008 sí que hi havia una opinió pública en contra, i el poder ha fet el mateix. Com pot ser? Precisament pel poder de lobi. No només de la banca sinó també de les grans empreses, que es veu plasmat a Davos. Hi ha relacions endogàmiques entre banquers, accionistes, consellers delegats... Una majoria dels economistes estaven comprats, i també alguns periodistes. Després hi ha els polítics, que també són allà.

¿Davos serveix per crear relacions entre la política i l'economia?

Davos és una porta giratòria gegant. Un fòrum on gent del poder polític pot tractar de prop amb gent del poder econòmic i financer. Més o menys, tot i que és cínic dir-ho, estan garantint-se el futur per quan acabi la seva carrera política, i avui en dia el més probable és que això passi d'aquí quatre o cinc anys. Després acaben al consell d'un banc, com Blair i Rato, o d'una elèctrica, com Salgado. Així funciona.

Aquest és l'objectiu?

No explícitament. Probablement ni ells ho pensen. No és que Salgado per exemple vagi a Davos per fer això. Però la realitat és que, siguin dels partits socialistes o dels conservadors, s'acaben col·locant.

I Davos és el lloc on s'ha de ser.

Davos ha aconseguit que Bill Clinton i Tony Blair vagin a la seva cimera i paguin ells, i normalment cobren fins a mig milió d'euros. Ha estat una gran fita crear un fòrum que es considera imprescindible.

Cap on volen dur l'economia?

Estem tornant més o menys a l' statu quo d'abans de la crisi. La victòria de Wall Street ha sigut total i ara comença una fase de creixement basada en deute. L'endeutament a les grans empreses dels EUA és superior al 2007. S'està tornant a parlar d'innovació financera, a Espanya s'han adoptat polítiques del manual neoliberal. Davos aquest any serà: "Hem sortit de la crisi".

I ara què?

La idea de cara a la galeria serà que cal buscar una fórmula per a un creixement sostenible. Però aquesta és la façana, perquè els fonaments són tan poc sòlids!

Es dedicaran a enredar la gana...

Sembla mentida però l'avui és l'única consideració a Wall Stret: ells no seran els famolencs demà.

¿Hem perdut l'oportunitat de desmantellar aquest sistema?

Sí. El moment per desmantellar aquest poder i els grans bancs va ser el 2008, quan estaven al caire de la fallida. La banca estava indefensa davant el poder del govern perquè necessitava ser rescatada.

Ara sabem que hi ha una cosa que es diu enginyeria financera i que no ens agrada gaire.

Als EUA sobretot, sí. Abans sempre dèiem que els americans no en tenen ni idea. I això ho tenen molt clar. El problema és que és un sistema polític corromput i sotmès al poder dels lobis. El problema és que els impulsors de la desregulació eren els demòcrates. Clinton va ser escollit amb un programa keynesià, gairebé d'esquerres. El rebuig a aquesta mena de bipartidisme corromput i la sensació d'haver perdut la sobirania i l'espai democràtic es palpa en tots els països.

¿Però en l'àmbit local és més difícil sortir del guió avui que el 2008?

Aquell va ser el moment. Una oportunitat perduda, que no tornarà a passar. No crec que això sigui el final de la crisi, amb la qual cosa en algun moment els mercats financers tornaran a patir la mateixa por. Ara està passant amb països que fa sis mesos eren un model, com el Brasil i l'Índia, que estan patint una fuga de capitals bestial. Ens manen uns mercats financers totpoderosos, però al mateix temps esquizofrènics i ciclotímics.