Joana i Mireia Vilapuig: “Teníem 20 anys i sentíem que havíem fracassat”

BarcelonaJoana Vilapuig (Sabadell, 1994) i Mireia Vilapuig (Sabadell, 1997) han transformat el seu pitjor moment professional en una de les sèries catalanes més interessants d'aquest any. Selftape és una autoficció que parla de la marca que els va deixar el fet de debutar de ben petites, de topar amb l'èxit i la fama de Polseres vermelles, dels mals del sector i de trobar-se amb portes tancades i incerteses ja d'adultes. La sèrie, que consta de sis episodis i s'estrena aquest dimarts a Filmin, traspua honestedat i una mirada pròpia sobre la joventut dins del món audiovisual.

En quin moment professional apareix Selftape?

— Mireia Vilapuig: Després d'haver viscut tot el que havíem viscut, el 2015 totes dues estàvem sense feina, intentant entendre què volíem fer a la vida. Teníem 19, 20 anys, ens arribaven moltes propostes de càsting per al mateix paper i rebíem molts "no" com a resposta. Ens vam trobar gravant-nos mútuament pels selftapes [autogravacions que permeten fer càstings a distància], autodirigint-nos. De sobte teníem un conflicte de comparació, discussions que feien que veiéssim que potser tot el que vam viure no era del tot normal. Havíem de fer-ho aterrar i parlar-ne per poder explicar aquesta història.

Va ser aleshores que vau veure com rebentava la bombolla de Polseres vermelles?

— Joana Vilapuig: En realitat ha estat un procés en què han anat rebentant bombolles diferents. Durant la creació de Selftape també n'han rebentat, ens hem adonat d'algunes coses. Com a nen actor et posen en un lloc molt adult de seguida. Estàs treballant però alhora després vas a l'escola. I de sobte teníem 20 anys i sentíem que havíem fracassat perquè de cop i volta ja no ens estava sortint feina. És fort, amb 20 anys tens tota la vida al davant, no hauries de pensar que has fracassat. Hem estat unes privilegiades en cert sentit, però també ens han dit que no a feines, ens hem comparat, hem estat en el punt de mira... I tot això porta a la distorsió de l'èxit i del fracàs.

Com ha marcat les vostres vides Polseres vermelles?

— Joana: Les ha marcat completament. Som qui som ara per allò que vam viure, i això és una frase que la Mireia diu en un moment de la sèrie. Al final tot són fruits del que hem viscut, i nosaltres també. Però a Selftape volíem intentar que no sortís el nom de Polseres vermelles. La gent que la va veure ja sabrà de què parlem, però qui no l'hagi vist no tindrà ni idea que ens referim a Polseres i no passa res.

¿Els vostres pares se senten responsables del fet que fóssiu actrius de tan petites?

— Joana: Ells no ens van portar mai a càstings, només ens van apuntar de petites a un lloc de teatre de Sabadell que és quasi com un esplai. Els pares no tenien la intenció que comencéssim a treballar de tan joves ni de fer de nosaltres nenes actrius. Un dia van venir a fer un càsting per a Herois en aquest taller de teatre i van agafar la Mireia. Aleshores jo em vaig fer molt pesada, deia que volia fer el que feia la Mireia i la meva mare em va dir que ja miraria què feia. I dos anys després van venir a fer càsting per a Polseres vermelles i em van agafar.

Amb la feina i la fama quan éreu tan petites, teniu la sensació que us heu perdut coses de la infantesa o de l'adolescència?

— Joana: A mi em va canviar molt la mirada sobre mi mateixa. Això va ser una mica un sacrifici, deixar de ser una adolescent normal per passar a ser una adolescent amb la gent mirant-la tota l'estona. Se'm posava el focus i sentia que no podia ser jo mateixa, i això no m'agradava.

— Mireia: Sí, hi estic d'acord. A mi el que m'ha costat, i m'ha vingut més tard, és el fet de preguntar-me si realment vull fer això o ha estat una decisió presa a dit. Mentre estudiava belles arts compaginava els estudis amb la feina d'actriu i pensava que potser la interpretació no era el que havia de fer. De petita he tingut la percepció externa d'algú que m'ha dit que tinc talent. Quan he estat adulta i he tingut dubtes de si seguir he sentit que, si hi renunciava, estava abandonant aquesta validació social que m'havia estat donada.

A la sèrie exposeu situacions de sexualització de les actrius i de masclisme en el sector.

— Mireia: El fet d'haver començat a treballar tan joves ens ha fet viure situacions en què ens hem sentit desprotegides i, fins i tot, molt violades en la nostra intimitat. A Selftape volíem parlar-ne, i ens va costar molt. Va ser tota una feina d'arremangar-nos, posar fil a l'agulla i ser fidels a escenes connectades amb les nostres vivències per no fer bandera de res. Vam recopilar situacions i comentaris dins de la indústria per mostrar aquestes actituds i com de vulnerable et sents. Durant molt de temps hem cedit a actuar en escenes sense una supervisió externa, on el director porta la batuta. En canvi, en una escena de lluita, per exemple, no permetries que els teus actors estiguessin treballant sense un entrenador personal. Jo ara mateix no podria treballar en escenes de sexe sense una persona de coordinació d'intimitat. Ara ja és una línia vermella.

En un episodi feu la intersecció entre sexe i fama: un noi d'un hotel s'acosta i sedueix la Joana, que ha reconegut com una actriu famosa. La fama ajuda o perjudica a l'hora de lligar?

— Joana: És curiós perquè no he lligat mai menys en la meva vida que en tota l'època de Polseres. Els nois del grup, en canvi, tot el contrari. Jo em vaig tancar, em feia petita, pensava que qualsevol persona que se m'acostava ho feia perquè era actriu, no perquè li agradés. El sexe és un tema molt complicat i molt complex, i com a dones, més. Hi ha un pòsit dels nostres avantpassats, de com la societat ha fet que les dones visquin el sexe i de la mirada masculina que ha condicionat molt la idea que en tenim. Amb la trama de l'hotel tenia moltes ganes d'ensenyar una escena de sexe com jo l'he viscut, o com l'han viscut amigues meves. S'hauria de parlar i ensenyar el sexe de forma més real en les ficcions i mostrar la vulnerabilitat que podem sentir les dones en moments com el que reflectim.

Selftape està rodada en català, castellà, anglès i noruec, i té un repartiment divers amb persones racialitzades i transsexuals. Quina responsabilitat heu sentit com a creadores a l'hora de fer aquestes tries?

— Joana: Pel que fa a la llengua, és important crear referents catalans reals. Creiem que així s'acosta més a la gent.

— Mireia: Tota creació és política, i nosaltres som unes privilegiades de poder fer un projecte així. En som conscients, no tothom té l'oportunitat de tenir un altaveu. Per això era important crear un repartiment com més divers millor dins de les possibilitats que teníem. També ens hem equivocat en algun moment, però totes les decisions estan preses des d'un lloc molt conscient.