REGNE UNIT

El laborisme també es dessagna pel Brexit

Corbyn s’enfronta a les bases, que volen seguir a la UE

Amb al Parlament britànic suspès i a l’espera del que decideixi demà, o a tot estirar dimarts, el Tribunal Suprem del Regne Unit -i amb l’horitzó d’un Brexit sense acord acostant-se a la velocitat de la llum (31 d’octubre) després d’haver perdut bona part de la pròrroga que la Unió Europea (UE) va concedir l’abril passat en la lluita interna pel lideratge del Partit Conservador-, l’altre gran grup de Westminster, el laborista, arriba al seu congrés anual enmig d’una guerra civil tan agra com la dels tories però potencialment molt més suïcida en termes electorals.

Els carrers de Brighton, la ciutat costanera del sud d’Anglaterra on ahir va començar la trobada laborista, van viure, coincidint amb la primera jornada del congrés, una marxa de protesta i un míting contra el Brexit: una manera de recordar-li al líder del partit, Jeremy Corbyn, a quin costat estan la gran majoria de les bases de la formació.

Entre d’altres, hi van participar, a més d’una bona representació de diputats, el número 2 de la formació, Tom Watson; la ministra d’Exteriors a l’ombra, Emily Thornberry; el ministre del Tresor també a l’ombra, John McDonnell, i el responsable directe de dirigir la política sobre el Brexit, Sir Kier Starmer. Tenen bona part del suport dels militants -no menys del 80%- i el 100% del suport del grup Momentum, la força de xoc que va portar Jeremy Corbyn al lideratge labour en les primàries del 2015 i 2016.

Tot i així, i preveient l’assalt de les forces proeuropeistes per controlar la política sobre el Brexit i la redacció del programa electoral que haurà de sortir del congrés, Corbyn es va avançar aquesta setmana per intentar alleugerir la pressió.

Neutralitat impossible

En un polèmic article que va publicar a The Guardian dimecres passat, Corbyn va deixar ben clares les seves intencions. Ras i curt, mantenir-se neutral entre els laboristes partidaris del Brexit i els contraris, una posició que li ha fet guanyar-se tota mena de crítiques per la manca efectiva de lideratge que implica no voler pronunciar-se per cap de les dues opcions. “Un govern laborista -escrivia Corbyn- aconseguiria un [nou] acord raonable en funció dels termes que defensem des de fa temps, incloent-hi una nova unió duanera amb la UE, una estreta relació amb el mercat únic i les garanties dels drets dels treballadors i de les proteccions mediambientals. Això ho posaríem a votació pública al costat de l’opció de continuar [a la UE]. I com a primer ministre laborista em comprometo a dur a terme el que el poble decideixi”.

En paraules de Michel Barnier, el negociador en cap de la UE, sortint de l’última reunió, divendres passat, amb el ministre britànic Stephen Barclay, el Brexit segueix sent “l’escola de la paciència”. Però, a més, també és la caixa de les sorpreses i una lliçó d’història contínua. Perquè Corbyn ha volgut emular la mateixa posició de neutralitat que Harold Wilson, primer ministre laborista als anys 70, va tenir durant gairebé cinc mesos abans d’inclinar-se finalment pel a continuar, llavors dins el Mercat Comú europeu, en el primer referèndum sobre la matèria celebrat el 10 de juny del 1975. La teoria és, en principi, impecable. Tanmateix, és filla d’una frase molt famosa, també del premier Harold Wilson, segons la qual “si no pots cavalcar dos cavalls alhora, no pots estar al circ”. Una altra manera de parlar de pragmatisme, potser.

Posicionament clar

Divendres, un dia abans de l’obertura del congrés de Brighton, i de la convocatòria pro-EU amb què van ser rebuts els delegats, l’esmentada Emily Thornberry, una de les grans aliades de Corbyn dins del partit, va instar el líder a abandonar la neutralitat i abraçar inequívocament l’opció de continuar a la Unió. És més, en un hipotètic segon referèndum, Thornberry creu que el laborisme, i especialment el seu cap, ha de fer campanya a favor del . “Si arribem al govern -va dir en declaracions al londinenc The Evening Standard -, i així ho espero, hem d’adreçar-nos a Europa i dir als europeus: «Sabeu que som un partit favorable a continuar a la UE. Sabeu el que volem. Però hem de tornar-ho a [demanar a] la gent, ser sincers i donar-los una opció realista»”, en relació a un nou plebiscit.

Però, com sembla que va dir també Harold Wilson, “una setmana en política és molt de temps”. I amb el Brexit pel mig, una eternitat. Perquè els plantejaments que fan tant el laborisme proeuropeu com el seu líder -el ja comentat nou referèndum i una nova negociació amb la UE- hauran de superar els molts esculls que els posa la realitat. En primer lloc, que el 31 d’octubre no hi hagi Brexit, com insisteix una vegada i una altra el primer ministre, Boris Johnson, que abans que demanar una altra pròrroga s’estimaria més “estar mort en una rasa”. I en segon lloc, que en les imminents eleccions generals, que es podrien celebrar entre novembre i febrer, Corbyn aconsegueixi remuntar en les enquestes i ocupar la cadira que ara escalfa Johnson.

Per fer-ho, el Partit Laborista ha de mantenir els feus del nord d’Anglaterra, tradicionalment el seu graner de vots, però des del 2016 també districtes partidaris de sortir de la Unió. Corbyn, i amb ell el seu nucli dur i els homes forts dels sindicats, que són la font de finançament del partit, creuen que amb la neutralitat i oferint un nou pacte n’hi haurà prou per atraure els votants de sempre. Els votants, però, no estan tan ben representats al congrés com els partidaris aferrissats de continuar a la UE. Així, la guerra civil a l’interior del partit pot acabar amb un clar bàndol guanyador, els dels remainers, però potser a costa de soscavar l’autoritat de Corbyn i de girar l’esquena als laboristes leavers. El Brexit continua dessagnant els dos grans partits britànics.

Tumultuós i accidentat inici del congrés de Brighton

Decapitació del número 2

Les primeres hores de l’aquelarre laborista van transmetre una imatge de desunió i no pas d’unitat. Perquè John Lansman, un dels fundadors de Momentum, el grup de suport a Jeremy Corbyn, va presentar divendres al vespre davant del comitè executiu nacional una proposta per eliminar el càrrec de vicepresident i així poder desfer-se de l’actual número 2 del partit, Tom Watson, molt crític amb Corbyn per la seva posició sobre el Brexit. Només una intervenció in extremis del líder va evitar una votació que podria haver acabat amb el cap per terra de Watson.

La gran maquinària electoral

Quan el foc provocat per l’avortat cop contra Watson s’havia controlat, se’n va declarar un altre. La direcció, amb Corbyn al capdavant, vol un nou pacte amb la UE, negociat en tres mesos després d’arribar al govern, per sotmetre’l a un referèndum en sis, tot i mantenint la neutralitat. El sector pro-EU, però, vol fer aprovar una moció que obligui Corbyn a pronunciar-se explícitament a favor de continuar a la UE. És una qüestió d’imatge d’unitat i també de recursos, perquè així es posaria la maquinària electoral laborista al servei exclusiu dels remainers.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF