L’ATZUCAC DEL BREXIT

May arriba a Brussel·les sense res de nou i la negociació s’encalla

La ‘premier’ i els 27 socis de la UE debaten la possibilitat d’ampliar un any el període de transició

La negociació del Brexit s’encalla. Ho van admetre ahir a la nit els líders dels Vint-i-set en un comunicat conjunt després d’escoltar l’exposició de la primera ministra britànica, Theresa May, en la cimera de la Unió Europea (UE) celebrada a Brussel·les, on la premier havia acudit determinada a convèncer els socis comunitaris de les virtuts de la seva proposta de divorci, el pla de Chequers.

A la cimera, en realitat, s’hi arribava amb molt poques expectatives, atesa la impossibilitat de trobar el desllorigador del tema de la frontera d’Irlanda. Així, i a parer de la UE, May va arribar a Brussel·les sense “res de nou” per oferir, segons va dir en conferència de premsa el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani.

“Hi ha la disposició d’arribar a un acord però no hi ha cap canvi en el contingut. Encara no és acceptable, però el to és el d’algú que vol continuar les negociacions i no deixa que es trenquin”, va continuar per resumir la intervenció de May.

En el comunicat, els Vint-i-set van constatar també que, “tot i les intenses negociacions, no s’ha progressat prou” per resoldre els temes pendents. I encara que tota la maquinària de la UE continua preparada per si arriba un avenç significatiu els pròxims dies o setmanes, “de moment no hi ha plans per a una nova cimera al novembre”.

“May -va continuar Tajani- ha recordat la importància que el Regne Unit sigui un únic territori des del punt de vista duaner, i nosaltres considerem que les quatre llibertats [moviment de béns, capitals, persones i serveis] no es poden dividir”. En definitiva, les negociacions continuen, els Vint-i-set ratifiquen la “total confiança” en el negociador de la UE, Michel Barnier, però ningú no sap ben bé com sortir de l’atzucac actual.

El millor resum de la paradoxal i caòtica situació el va fer la presidenta de Lituània quan arribava a l’edifici de la Comissió. Dalia Grybauskaite va etzibar: “Nosaltres no sabem què volen ells [els britànics]; ells mateixos no saben el que volen, i aquest és el problema. Si tens un negociador sense un mandat clar, és molt difícil negociar res”. I May no el pot tenir perquè ha anat dient coses diferents als diversos sectors del seu partit, totes contraposades i impossibles de satisfer alhora.

L’únic fet nou de la reunió és el que ja s’apuntava fa dies, impulsat per Barnier: ampliar en un any el període de transició, del desembre del 2020 al del 2021. Però, ¿és una opció realista i útil? Segons fons comunitàries, May va dir ahir als altres líders que estava a punt per considerar-la ahir mateix a la nit. I Tajani també va afirmar que van comentar la qüestió. A canvi de què?

Potser a canvi que la UE renunciï a cap garantia sobre la frontera irlandesa, posició molt difícilment acceptable per Dublín. A més, també seria molt optimista pensar que els brexiters conservadors,i encara menys els unionistes nord-irlandesos del DUP, aliats de la premier als Comuns, s’empassaran de gust la possibilitat de continuar un any més a la UE, pagant a Brussel·les i acceptant totes les normes, incloent-hi la lliure circulació de persones.

Quan va arribar a la reunió, Barnier ja va apuntar que trobar més temps és clau: “Hem treballat molt per aconseguir un acord les últimes setmanes, dia i nit. Però encara no l’hem aconseguit. El Brexit ha de ser ordenat, per a tothom i per a tots els problemes, incloent-hi el de l’illa d’Irlanda. Per tant, necessitem temps, més temps, molt més temps, i seguirem treballant les properes setmanes amb calma i paciència”.

Però ni el temps que demanava Barnier ni la bona voluntat d’aconseguir un acord expressada ahir de manera unànime no garanteix res. I el calendari corre. S’acosta tant la data límit en què Theresa May ha de presentar un acord perquè sigui debatut i ratificat o refusat al Parlament (21 de gener del 2019) com la de la sortida efectiva del Regne Unit de la Unió, el 29 de març.

Al mal temps, però, bona cara. I May ahir es va mostrar confiada que “l’acord és possible, perquè tothom al voltant de la taula en vol un”. El pacte és factible, va insistir des de Brussel·les, després del “molt bon progrés” en les negociacions en relació amb la cimera de Salzburg del setembre, que va acabar en desastre. Un avenç “tant en l’acord de sortida com en la declaració de la futura associació” comercial.

L’altra clau de volta de l’embolic

Aquí hi ha una altra de les claus bàsiques de l’embolic. May, a la pràctica, vol fer un joc de mans molt arriscat. Perquè pretén fer creure que té el trumfo que no té i que, de moment, no pot tenir . I és que la UE ja li ha dit que no començarà a negociar els termes concrets de la futura relació fins que l’acord de divorci no estigui signat. I només si s’hi arriba el pacte s’acompanyarà d’una declaració sobre el futur però que no serà vinculant, només un seguit de bones intencions.

¿N’hi ha prou per convèncer la majoria dels Comuns, laboristes inclosos, perquè beneeixin el que May porti de Brussel·les, sigui el que sigui? Difícil, no; gairebé impossible, entre altres coses perquè abans haurà sigut decapitada pels rebels.

Avui May mantindrà contactes bilaterals amb altres líders i se sabran les valoracions de les altres institucions de la UE -Comissió i Consell- sobre l’actual estat de la situació. Hi haurà bones paraules però els gestos seran greus. L’acord sembla impossible però encara ningú no ho vol admetre.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF