RELACIONS INTERNACIONALS

L’Àfrica, una nova oportunitat per als Estats Units de Biden

Per a Donald Trump, el continent ha sigut l’última prioritat

L’Àfrica tradicionalment ha sigut a la cua de les prioritats en política exterior estatunidenca. Per tant, ara no cal esperar que l’arribada de Joe Biden a la presidència dels Estats Units suposi un canvi radical. No ho va ser, de fet, quan va arribar a la Casa Blanca Barack Obama, un president rebut amb il·lusió al continent per ser descendent de kenians, però que va acabar en decepció. I, ara, encara que Kamala Harris sigui la primera vicepresidenta afroamericana, l’Àfrica no serà tampoc una regió prioritària per als EUA. La nova administració, això sí, marcarà un canvi significatiu respecte a la política peculiar de Donald Trump.

En un principi, el continent africà -com la resta de món- es beneficiarà de l’aposta global pel multilateralisme que abandera Biden en un moment clau per a la salut global. L’anunci de Trump de congelar les ajudes a l’Organització Mundial de la Salut i el seu rebuig a unir-se a una coalició de recerca per la vacuna del covid presagiava el pitjor per a molts països africans. Washington és el principal contribuent de l’OMS amb 893 milions de dòlars els dos últims anys i un dels que més ajuden l’organització Gavi d’aliança per a les vacunes, a la qual va dedicar 2.500 milions de dòlars només el 2019. Durant la seva administració, els EUA van elevar les donacions a aquestes organitzacions, però la retòrica de Trump en els últims mesos marcava una altra direcció. Les seves intencions, doncs, feien por en un continent on les vacunes continuen sent vitals per a malalties com la pòlio, erradicada enguany, l’Ebola o el xarampió, que va matar més de 6.000 infants a la República Democràtica del Congo l’any passat.

A això s’hi suma el compromís de reprendre els Acords de París contra el canvi climàtic. L’Àfrica només emet un 4% del CO₂ mundial i països com Mali o el Níger emeten el mateix en un any que els Estats Units en dos dies. Però la regió pateix cada cop més fenòmens extrems com ciclons, sequeres, inundacions i plagues, com la de llagostes a la Banya d’Àfrica, que ha passat ben desapercebuda. Dels 20 països més vulnerables a la crisi climàtica 15 són africans, els que més ho pateixen.

Mentrestant, la nova administració demòcrata haurà de fer front també a reptes específics per a l’Àfrica. El més urgent és què fer amb els més de 6.000 soldats desplegats en terres africanes. Trump va amenaçar amb retirar els 1.200 desplegats a l’oest, una intenció que va generar rebuig entre els líders de la regió davant l’augment de l’activitat jihadista. A això s’uneix la mediació en el conflicte diplomàtic entre Etiòpia, Egipte i el Sudan per les aigües del Nil Blau a la Presa del Renaixement. Si no s’arriba a un acord, la disputa podria traslladar-se al conflicte intern a Etiòpia amb el suport dels dos últims països als grups contraris al primer ministre etíop, Abiy Ahmed.

L’ombra de la Xina

A llarg termini, l’equip Biden-Harris haurà d’intentar contrarestar el domini xinès i millorar les relacions amb dirigents africans. La prohibició de Trump de concedir visats a ciutadans d’alguns països africans -entre els quals Nigèria, d’on procedeix la major diàspora africana als EUA- no ha agradat gens en un continent que fa temps va virar cap a Pequín. El gegant asiàtic és el principal soci comercial del continent des del 2009, mentre que les exportacions del continent a Washington s’han reduït en dos terços del 2006 al 2016. L’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç Africà l’any vinent és una oportunitat d’or per als nord-americans per impulsar el comerç i les bones relacions amb països africans.

Tot i això, un dels reptes més grans de Biden serà restaurar el seu país com un exemple democràtic per al continent. Durant el seu mandat, Trump no ha visitat cap país africà i ha rebut el suport públic de diversos dictadors. Restaurar la imatge dels EUA és clau per a Biden en un moment important en el continent, amb la tendència de diversos presidents a modificar les constitucions per a saltar-se el límit al mandat, impulsat precisament pels Estats Units a la fi de la dècada dels 90.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF