La provincialització de la desescalada
BarcelonaEl president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va fer públic dimarts el seu pla de desescalada per fases i per províncies, que com ja es preveia serà tutelat pel ministeri de Sanitat. Al final no hi ha hagut una negociació real amb les comunitats autònomes, a les quals, recordem-ho, es va demanar que nomenessin un responsable i fessin propostes, i s'ha tirat pel dret amb l'excusa d'una coordinació que en realitat vol dir centralització.
El punt més problemàtic del pla és el de les unitats territorials que s'agafen com a referència, les províncies, una partició territorial que data del 1833 i que es va fer aplicant una quadrícula que no tenia en compte la realitat de cada territori. En el cas de Catalunya, a més, tant l'administració de la Generalitat com la del sistema sanitari està organitzat de manera diferent, ja sigui amb vegueries, regions sanitàries o ABS (àrees bàsiques de salut). Esperem que el ministeri que encapçala Salvador Illa accepti la proposta que li faci la Generalitat sobre aquesta qüestió.
Més enllà d'aquesta provincialització de la desescalada, la intervenció de Sánchez va deixar moltes incògnites encara sense resoldre i va provocar certa confusió en alguns aspectes, com ara el de la mobilitat de les persones. Per començar encara no s'han aclarit quins seran els famosos marcadors que permetran passar d'una fase a una altra. Pel que fa a les restriccions que es mantenen en cada fase, sobta que a partir de la fase 1 es pugui quedar en la terrassa d'un bar o restaurant, o a partir de la fase 2 dins mateix del local, però no anar a casa d'un amic o familiar. O que no es pugui visitar la gent gran de les residències fins a la fase 3, d'aquí més d'un mes, amb el cost emocional que això els pot suposar. O que es puguin obrir hotels quan la mobilitat estarà restringida i no poden venir turistes. Tampoc és clar com s'articularà l'obertura de les escoles per als pares que ho necessitin...
En realitat, la complexitat de les restriccions i l'extrema casuística existent faran que a la pràctica el control absolut sigui impossible i s'hagi de confiar en la responsabilitat de la gent. Per això, a mesura que s'avanci en la desescalada les autoritats haurien de centrar-se no tant en el control de la població en general sinó en la vigilància de les situacions de risc que es poden donar en centres de treball o llocs on hi pugui haver aglomeracions. La ciutadania ha donat mostres que, en general, actua amb civisme i consciència del que està en joc. I ara el que toca és que l'activitat econòmica, sobretot el teixit comercial, es pugui anar recuperant a poc a poc sense posar en perill la salut de les persones.
Però, sobretot, la lliçó que ens està donant aquesta crisi és el fracàs absolut de la cultura de l'autogovern a Espanya. Perquè no n'hi ha prou fent veure que escoltes: cal demostrar que es confia en l'administració més pròxima al territori. I, en canvi, el que es fa quan hi ha una crisi és tornar a les províncies, és a dir, al segle XIX.
