Xavi contra els fantasmes

Xavi Hernández és com Harry Potter acorralat pels demèntors: ha de trobar la solució per escapar-se del carreró fosc. L’entrenador del Barça ja va parlar d’alliberar-se dels fantasmes abans d’enfrontar-se al Porto a Do Dragao, on va celebrar un triomf necessari però amb un joc poc convincent. Aquesta dicotomia entre guanyar i jugar bé l’ha acompanyat fins que l’equip ha deixat de fer les dues coses alhora en el pitjor moment. La irregularitat ha portat el Barça a tornar a flirtejar amb el desastre dels dos cursos anteriors, però amb un grup molt assequible i amb més temps per haver solidificat els fonaments. I d’aquí s’alimenten els espectres: el principal és la desconfiança que sempre ha tingut la cúpula del club en les seves capacitats. Quan hi ha dubtes, el coixí de paciència és ínfim i la pressió és màxima. 

Encara no s’ha perdut res i el Barça té a les seves mans ser als vuitens de final de la Champions com a primer de grup. Va bé escriure-ho, perquè l’ambient de depressió col·lectiva que ha provocat la derrota vergonyosa i preocupant contra el Xakhtar és d’eliminació i condemna a vagar pels llimbs de l’Europa League. Valorar les qualitats de Xavi a partir d’Anoeta i Hamburg és desproporcionat. Sembla que alguns tinguin pressa per llençar a les escombraries de l’oblit tota la feina feta fins ara. El camí d’aquests dos anys no ha estat perfecte —ni de bon tros—, però negar els passos endavant que ha fet l’equip com si res positiu hagués passat és inventar-se una realitat paral·lela i perillosa. Ningú no se’n recorda que abans de Xavi hi havia cendres? Ara bé, també és just apuntar que els símptomes actuals són dolents i cal una intervenció urgent. 

És l’hora de Xavi: el mateix que va ser prou valent per asseure companys coetanis com Jordi Alba o Piqué, o que va capgirar la truita terrorífica que va deixar la seqüència fatídica Inter de Milà - Bernabéu. Ell ha de trobar la clau per desbloquejar i fer evolucionar futbolísticament una plantilla que, tot i que curta, està més compensada segons les seves prioritats. Però també és l’hora dels jugadors: per triomfar al Barça, alguns han de tenir la pell més dura davant dels inconvenients; i, sobretot, tots han de rebel·lar-se amb si mateixos per donar el seu millor nivell, perquè s’estan convertint en una versió deslluïda o inferior d’allò que són. El cas més alarmant és la desaparició de Robert Lewandowski. Quants equips campions coneixeu que funcionin sense un talent golejador diferencial?