Els valors olímpics
Quan algú parla massa de valors corro a posar-me la mà a la cartera. Les empreses més explotadores sempre estan compromeses amb els valors i les energètiques amb la sostenibilitat. No recordarem ara la distància entre paraules i realitats del club que més ha presumit de valors perquè fa massa calor. Tots tenim al cap les imatges dels jugadors de la selecció anglesa de futbol (el regne del fair play!) traient-se amb menyspreu les medalles de plata que els acreditaven com a subcampions de l’Eurocopa.
Els Jocs Olímpics són el millor exemple que els valors són més una màscara que amaga una realitat que no pas un fonament des del qual actuar i jutjar. La cosa trontolla des dels seus inicis, des que Pierre de Coubertin, fundador dels jocs olímpics moderns, va dir aquella gran mentida. Tots sabem que l’important és guanyar.
Els dos grans valors dels Jocs Olímpics són l’excel·lència (o la competitivitat) i el nacionalisme. Només recordem els millors: les medalles d’or. I si són dels nostres, arribem fins al bronze. Tres tenen dret a bandera. Només un –el millor– té dret a l’himne i a la corresponent sobreposició de la cara plorosa sobre la bandera. Només pots aconseguir una medalla d’or si ets excepcional. Has d’assolir la màxima excel·lència competint amb qui també és excel·lent. Per a això cal que coincideixin moltes virtuts vinculades al talent, a la força física, a la tècnica, a la força mental. Si admirem els triomfadors, si els convertim en herois, si –en contra de l’esperit olímpic– acaben guanyant-se molt bé la vida, és perquè es dona una combinació excepcional de virtuts.
En aquests Jocs, Simone Biles no ha tingut aquesta combinació màgica. I quan una gran majoria viu la seva situació amb empatia i donant-li tant de valor o més a la seva confessió que a unes hipotètiques medalles, hi ha qui, en un excés de lucidesa, ens recorda que el triomf és guanyar, no retirar-se. Òbviament, tenen raó. Tanta, que no en tenen. Perquè el gran triomf de Biles en aquests Jocs és haver sortit d’un armari molt tancat i complicat: el de la salut mental. El seu gran mèrit és haver guanyat –gairebé sempre– a les seves crisis. Per això és coneguda i reconeguda. Ara bé, quan exposa públicament els seus problemes està fent una gran contribució a la normalització de les malalties mentals, que molta gent pateix amb l’afegit de l’estigma i la deixadesa de les administracions.
Dilluns no puc anar a treballar perquè tinc el mateix problema que Simone Biles: gràcies a ella algú que se n’amagava tindrà una manera d’explicar-se.
