26/08/2021

Umtiti o la punta de l’iceberg

2 min
Samuel Umtiti, durant un partit de la pretemporada

BarcelonaEl 4 de juny del 2018, Josep Maria Bartomeu va sortir a la sala de premsa del Camp Nou al costat de Samuel Umtiti traient pit per haver tancat la seva renovació fins al 2023 amb una clàusula de 500 milions. El central ja tenia problemes al genoll. Tots dos reien amb la boca oberta i Bartomeu va arribar a dir-li, com si fos premonitori, que podia quedar-se quinze anys més al Barça. Umtiti, ràpid com un guepard, li va etzibar: “D’acord, ja parlarem del nou contracte”. Com si no acabés de signar el document que el convertia en un dels jugadors més ben pagats de la plantilla, amb un salari creixent –típic de l’època– i amb el tram econòmicament més exigent justament a partir de quan Bartomeu havia de deixar de ser president. El “ja ho trobarem” per sistema, sense tenir en compte una massa salarial que ja era preocupant. I qui s’ho ha trobat ha estat Joan Laporta, a qui li ha estat impossible desfer-se’n.

El cas d’Umtiti il·lustra a la perfecció la relació que llotja i vestidor han tingut els darrers anys. Bartomeu, sense cap tipus de lideratge, va dedicar-se a gestionar l’ego dels futbolistes i la por del “què diran” a cop de talonari. No se n’escapa cap: ara ho estem vivint amb la reformulació salarial dels capitans, comptant euros com si fossin Mr Scrooge. Com si Jordi Alba no hagués exprimit el xantatge amb Bartomeu fins a l’última gota: la seva renovació, després de molts estira-i-arronses entre els seus agents i l’aparell econòmic, es va resoldre en un racó d’un acte públic davant la mirada dels periodistes. Bartomeu dient “sí a tot” abans que a Alba se li acudís marxar. ¿On havia d’anar a cobrar el mateix que ingressaria en un club que directament regalava els diners als futbolistes?

És com si ara se’ls hagués de donar les gràcies per ajornar –una altra vegada– el cobrament de part de les seves fitxes. Les mínimes renúncies de Piqué, Alba i Busquets s’expliquen a partir d’unes variables meravelloses de fàcil compliment com classificar-se per a la Champions. No és una broma: s’emmascaraven de variables uns diners que el jugador percebia com a part dels seus emoluments fixos. Alegria, que és festa major! I així els pressupostos són més estètics. Gràcies a Bartomeu, el Barça s’ha convertit en un club on se celebren amb confeti els diferiments salarials, la inscripció de jugadors que han arribat lliures o l’acord per refinançar el deute monstruós amb Goldman Sachs. Potser aconseguir la cessió de Pjanic serà com marcar un gol en una final. Frenem una mica, que ens acabarem el cava.