13/08/2021

El retorn a la terrenalitat

2 min
Rafael Yuste, Joan Laporta i Ronald Koeman

Avui que fa un any de la catàstrofe de Lisboa, la ferida oberta per l’adeu de Messi cou -per irreversible- més que aquell 2-8, més que Liverpool o, anant més enllà, més que la traïció de Figo. I, malgrat tot, em nego a participar dels retrets al 10 per l’elecció del seu nou equip, ni perquè hagi canviat el plor pel somriure en el temps d’un vol a París. La vida és girar full, i al Barça li toca acomiadar el dol i centrar-se en el seu retorn a la terrenalitat.

Que només quinze mil abonats culers hagin sol·licitat localitat per tornar al Camp Nou després d’un any i mig de confinament futbolístic sembla prou significatiu del seu desencís, i quadra poc amb la convicció d’autoajuda que ens en sortirem com quan van marxar Samitier i Kubala. Però la destrempada no és només atribuïble a Messi sinó també al fet que el nou cicle anunciat per Laporta no s’ha traduït en més canvis significatius al vestidor ni a la banqueta. De fet, el president va assegurar fa una setmana que la plantilla no estava tancada, però pinta que farem una rua si aconsegueix inscriure els jugadors que ja havia fitxat.

La dimissió de Bartomeu, que ahir encara va tenir les penques d’enviar-li una carta a Laporta queixant-se no se sap de què, és l’única cosa indiscutiblement bona que li ha passat al Barça en l’últim any, però la banda sonora del club no millora, encara que de la música de terror hàgim passat al rèquiem.

Pel que fa a la gespa, i confiant en l’enteniment del respectable, el final de l’era Messi també suposa el de l’obligació de guanyar títols o, com a mínim, de descomptar-los, lluny de la maledicció del triplet i el trident. És bo per a la nostra salut mental confiar que construirem al voltant de Pedri, Araujo, Eric Garcia, Nico, Gavi i companyia, però s’imposa un discurs sincer i realista de la directiva -el que no es va fer el 8 de març- per redefinir les expectatives, i paciència de l’entorn per no exigir-los la Lliga, ni tan sols sabent que el Madrid també ha perdut potencial. De la Champions, ni parlar-ne.

I, com que convindrem que la plantilla està més aviat mancada de talent individual, caldria començar per corregir aquells peatges col·lectius d’ordre i pressió que el Barça pagava encantat per acomodar el millor futbolista del món. A partir d’aquí, veurem si Koeman és capaç de fer rutllar un projecte al qual li falta l’efectivitat de cara a gol que l’obsessiona. Dubto que a final de temporada celebrem títols, però, amb sort, sabrem què volem ser quan tornem a ser grans.