El millor regal del Barça al seu nou president (0-2)

BarcelonaLa llarga travessa del desert s’ha acabat. El Barça tanca una època, aquella que va començar amb tridents i triplets i va acabar amb judicis, policies a les oficines i Ter Stegen agafant la pilota vuit cops de la seva porteria a Lisboa. Amb l’arribada d’un nou president, tot formarà part del passat en forma de motxilla carregada de pedres de la qual la nova directiva haurà de despendre’s. Però de moment, el comitè de benvinguda al nou president és el millor: un equip que ha recuperat l’autoestima, que sap guanyar jugant bé, com dimecres, o patint una mica, com a Pamplona (0-2). Un Barça que fa poc semblava destinat a acabar la temporada amb les mans a les butxaques i ara, en canvi, es planteja si pot fer-se un doblet amb la millor recepta. L’experiència de Messi i Jordi Alba, dos companys d’aventures durant tota una dècada, i el futur, encarant en el primer gol d’Ilaix Moriba. Coses de la vida, si el Madrid guanya l’Atlètic, per un cop farà un favor al Barça. Al futbol, tot és possible.

Les ressaques sempre costen, tot i que es poden suportar millor quan et recorden una nit de glòria, com aquella del Sevilla. Per això, a Pamplona el Barça va actuar amb l’encant dels joves que, després d’una festa de Cap d’Any, arriben a casa dels pares el primer de gener amb ulleres de sol, una mica lents de moviments, però signant una bona actuació. En el fons, es tractava de seguir guanyant, malgrat la baixa de Piqué i les cames cansades. I poder mirar el derbi de Madrid amb la satisfacció de la feina ben feta, com a entrant d’una nit electoral d’on sortirà el president que podria acabar recollint els fruits de la bona feina de Koeman, que ha aconseguit capgirar l’estat anímic del barcelonisme en pocs dies. Llàstima que el pròxim partit sigui a París, on la lògica diu que hauria d’arribar una garrotada. 

Malgrat tenir tot just tres defenses centrals a la plantilla, Koeman va sortir amb tres defenses. És a dir, un petit joc arriscat, perquè qualsevol problema significava haver de canviar la disfressa de Frenkie de Jong per endarrerir la seva posició. De fet, durant bona part del partit, el Barça hauria pogut animar-se a jugar amb tot just dos defenses, ja que l’Osasuna va sortir amb un sol davanter centre, Calleri. Koeman, però, tenia por de les contres navarreses. I feia bé. De fet, abans del gol de Jordi Alba l’Osasuna va posar a prova Ter Stegen, primer amb un xut des del mig del camp de Calleri i després amb Kike Barja, que va fer volar el porter alemany, amb una d’aquelles estirades en què sembla quedar-se clavat a l’aire, com si fos un quadre. Sense Ter Stegen, el Barça no seria a la final de Copa. I tampoc tindria opcions d’enxampar l’Atlètic de Madrid a l’àrea.

Després del rock'n'roll contra el Sevilla, el ritme de partit a Pamplona va ser sorprenentment baix. El Barça protegia la pilota esperant el seu moment i l’Osasuna, prudent, es tancava al voltant de Sergio Herrera. Sense Dembélé, l’equip de Koeman no acabava de tenir alegria ofensiva. Griezmann, de fet, segueix frustrat. Malgrat la seva assistència a Piqué a la Copa, encara no justifica els diners que va gastar el club l'última temporada. El noi s’hi esforça, amunt i avall, però sempre arriba un segon tard.

La mirada especial de Messi

En canvi, Lionel Messi sempre troba la manera de resoldre els problemes. Quan el Barça semblava embussat, va inventar-se una assistència cap al seu company d’aventures Jordi Alba. Perdut al mig del camp, envoltat per una teranyina navarresa, Messi tenia vuit jugadors rivals al davant quan va inventar-se una trajectòria gairebé impossible per a Alba. Si Messi hi va escriure l’assistència amb una ploma, el lateral va fer servir el martell per batre Herrera. En lloc de centrar, va xutar tant fort com va poder apuntant al cap del porter d’Osasuna, que en un gest reflex, va apartar-se. I el Barça ja era per davant al marcador.

Koeman va decidir refer l’equip a la segona part, conscient que la cosa no havia acabat de rutllar. Així que va enviar a la banqueta Samuel Umtiti, que ara mateix el millor que pot fer és acabar els partits sense haver comès cap errada ni haver-se lesionat. En el seu lloc va entrar Dembélé, el futbolista anarquista, que no entén de normes i sempre aporta un ritme diferent. El tècnic neerlandès va recuperar una defensa de quatre, omplint més el mig del camp. Però com que no va fer el segon, li va tocar patir una mica al final, quan l'Osasuna va començar a bombardejar l’àrea amb el seu joc vertical. El Barça, però, va saber patir, defensant com si fos un tresor el gol de Jordi Alba. Els canvis de Koeman no van servir per rematar la feina, però l’equip no es va trencar, i va tancar la setmana perfecta, amb tres partits sense rebre gols i dos fronts oberts, amb camp lliure per somiar, tant a la Copa com a la Lliga.

El partit de Pamplona, en el fons, era el final d’una etapa. Aquella amb Carles Tusquets liderant una gestora que va començar fent molt de soroll i de mica en mica va amagar-se al seu cau. L'últim partit de la llarga etapa de Josep Maria Bartomeu, el president que va anar perdent llençols amb cada bugada, fins a acabar coneixent la fredor d’un calabós. Era l'últim partit abans de l’arribada d’un nou president. I l’equip va voler regalar a qui guanyi els comicis un triomf per animar-lo a posar ordre a les oficines, ja que sobre la gespa, ja se n’encarreguen ells. Un triomf d’un equip amb missatge. Demanant que aposti per la Masia, pels joves. Quan més patia l’equip, va aparèixer el jove Ilaix Moriba, el noi que no fa tant es feia selfies amb Messi, i ara decideix partits amb un gol preciós (0-2). Tant a la gespa com a la llotja, ha tornat l’optimisme.