La lluita utòpica de Font

BarcelonaTenint en compte les circumstàncies postapocalíptiques, la campanya electoral més llarga de la història del Barça bé podria transcórrer en un paisatge de western futurista ataronjat i empolsinat com el de la seqüela de Blade runner. Els tres candidats retallats a contrallum, asseguts en una barra de bar immensa, en un local abandonat amb mobiliari vell. El més incòmode de l’escena és Víctor Font, jugant amb un got de bourbon entre les mans i mirant-se de cua d’ull un Joan Laporta que es fuma un puro. En aquesta distòpia tan real, en un aparell de ràdio dels antics hi sona el director esportiu de l’organigrama de Font lloant Laporta i recordant que el seu pare, el mite Johan, hauria votat l’expresident. La tensió de l’aire es pot tallar amb un ganivet mentre Toni Freixa somriu, murri i rapinyaire. A Font només li falta que s’enverini també l’oxigen que respira. 

Se sent una gota impactant a càmera lenta contra les rajoles i s’identifica fins i tot el vol d’una mosca. Els dies cap al 7 de març se succeeixen tan lentament que es fan feixucs i densos, sobretot per a un Font que vol remuntar el partit però que no troba un context favorable en el qual confrontar projectes, sinó només una terra hostil on s’escruten tots els seus passos amb la lupa de la dictadura del tweet estomacal. Preferiria un altre clima, no domina el punt adequat de la vehemència per treure pit dels encerts i els seus pals de paller esportius l’estan deixant sol davant del perill. Bona part dels problemes s’acabarien amb un paper actiu i públic de Xavi, que resisteix a l’ombra, fent-se el longuis, per molt que Laporta l’hagi castigat per haver-se compromès amb un altre sense esperar-lo. Potser ja és massa tard. Tant és, Xavi sap que un dia serà entrenador del Barça, no depèn d’un president concret. 

El que més transparent ha sigut exposant les seves cartes des del principi, curiosament, és qui té les de perdre. Laporta, triomfant des de la lona gegantina a la Castellana, s’alimenta de tot això sense despentinar-se i, de moment, no li ha calgut gaire més, aprofitant també l’embranzida contra tot el que simbolitzava la junta de Bartomeu malgrat no haver fet res per promoure la moció de censura. Els èxits extraordinaris de la seva època dirigint l’entitat l’avalen, l’argument comparatiu amb el Barça que va trobar-se el 2003 és del tot pertinent i el marc mental barcelonista on vol entrar Font és de la seva propietat. A menys d’un mes per a les eleccions, el replicant no troba la fórmula per destronar Laporta.