Una heroïna a l'ombra del bàsquet i les discapacitats

PalmaBeatriz Balmiza va néixer a Mallorca el 3 de juny del 1979 després que els seus pares arribassin a l'illa des d'Andalusia, com tantes altres famílies que es varen instal·lar a la zona de Santa Ponça i Calvià.

Té un germà dos anys més gran, el qual considera el seu referent. Ell jugava a bàsquet, però Bea no s'hi va apuntar fins als 15 anys perquè la seva mare no ho volia.

Durant molts anys va ser jugadora del primer equip del Bàsquet Calvià i després també va començar a fer d'entrenadora de categories inferiors. Uns anys després es va convertir en coordinadora del club juntament amb Eva Serra, i en aquesta etapa va conèixer a Guillermo Morey, que llavors era jugador d'un dels equips que ella entrenava. D'aquí va néixer la seva amistat i complicitat i una relació com a companys d'aventures.

Bea, el bàsquet forma part de la vostra vida, no és així?

La meva vida sempre ha girat entorn del basquet, com a jugadora i entrenadora en el Bàsquet Calvià. Record que quan tenia 20 anys, per casualitat, vaig conèixer una al·lota que jugava a bàsquet amb cadira de rodes i, quan va assabentar-se que jo era entrenadora, em va proposar entrenar el seu equip perquè s'havia quedat sense monitor. I jo ho tenia claríssim: m'hi vaig llançar. Aquesta experiència, per descomptat, em va marcar i ha definit el meu perfil, la manera com som i allò que m'agrada fer. Com és normal, vas tancant etapes i començant-ne de noves, i avui dia estic en el Bàsquet Cabaneta, un club la filosofia del qual m'encanta.

Així és com vàreu començar a tractar amb persones discapacitades?

Sempre he sentit debilitat per la gent que és diferent. M'atreu i m'agrada comunicar-me i estar amb persones que no són com la majoria. He fet molts de tipus de treball i des de fa nou anys faig feina amb persones amb discapacitat, un món que vaig començar a conèixer després de diversos voluntariats. Després vaig començar a treballar com a policia portuària i va ser llavors quan vaig començar a estudiar Sociosanitària. Això em va canviar la vida perquè em va fascinar tant que vaig tenir clar que volia treballar amb persones discapacitades. Sempre ho he tingut clar, però gràcies a això vaig descobrir la via a través de la qual podria dedicar-m'hi. En acabar, vaig tenir la sort de començar a treballar a AMADIP.

Discaesports ha estat una motivació i un repte personal a la vostra vida. Com va començar tot?

He tingut més d'una experiència que m'ha marcat, però fent barranquisme em vaig trencar el peroné i vaig estar convalescent durant bastant temps i això, per a una persona tan activa com jo, va ser molt dur. Em preguntava constantment per què m'havia passat això, em preguntava si tornaria a poder fer el que m'agradava i, entre el dolor i la ràbia, em vaig adonar que les limitacions estan dins la nostra ment. El temps que vaig estar aturada vaig poder pensar i així és com em vaig il·lusionar amb la idea de tornar a muntar un equip de bàsquet amb cadira de rodes perquè n'hi havia un que ja havia desaparegut feia més de deu anys. D'aquí va néixer

Qui forma part de Discaesports i com us han ajudat?

Per arribar a creure en