Futbol
Esports 26/03/2022

Lilian Thuram: Per què em pregunten a mi com eliminar el racisme i no a un jugador blanc?

5 min
Lilian Thuram

BarcelonaAl futbol, la pilota sempre és al centre. Si entra o no entra a la porteria és clau, com una qüestió de vida o mort deixada a l'atzar. La realitat, però, és més complicada. L'esport rei també és un lloc de queixa, de lluita social; un espai per denunciar les injustícies i intentar sacsejar una societat que, a vegades, sembla adormida. L'exjugador del Barça Lilian Thuram (Pointe-à-Pitre, 1972), que ha liderat una jornada conjuntament amb la Fundació del Barça sobre l’ús de l’esport com a eina d’inclusió social, utilitza el seu altaveu per remoure consciències i qüestionar una realitat que accepta el racisme i la discriminació.

La identitat pròpia és la base de la discriminació. Com pot ser que històricament hàgim creat una societat en què la gent sigui diferenciada pel color de pell?

— És veritat que sovint no som conscients de la història de la nostra identitat. Nosaltres diferenciem les identitats pel color de la pell, però no coneixem realment la història que hi ha al darrere, com s'ha construït i per què aquestes identitats ens han portat a fer o pensar d'una manera determinada al llarg de la història. Crec que és molt important entendre que les identitats són un fet que parteix de la jerarquia que diferencia els colors de pell. Saber que quan una persona diu "Jo soc blanc" està relacionat amb la seva legitimació, amb la construcció de la supremacia blanca. Nosaltres hem de conèixer la història per demostrar que, avui, estem sota un racisme estructural i cultural, com ho estem sota un sexisme estructural.

És un pes difícil de suportar i canviar.

— Si ets dona o si ets home portes la història d'aquestes categories. Si ets blanc o negre portes la història d'aquestes categories. Quan ets una persona blanca, històricament has estat condicionat a pensar com la norma, com el que té la veritat, el que té el poder, el que té el coneixement. Sense que tu ho vulguis. És una cosa relacionada amb la història del món. Pot ser que la persona que tens davant, de fet, no vegi la societat com tu.

Agafar consciència és el més difícil?

— La gent pensa que l'espai públic és per a tots de la mateixa manera. Jo soc un home i vaig haver de prendre consciència que l'espai públic no es viu de la mateixa manera com a home que com a dona. Soc una persona negra i l'espai públic no és el mateix si ets blanc o ets negre. I crec que això és important dir-ho. No és per culpabilitzar la gent, sinó per prendre consciència i comprendre que això és així per una voluntat política.

Com li expliques a un nen que la societat és així i que viurà situacions de discriminació?

— Quan et discriminen pel teu color de pell saps que històricament ha sigut així. Tens els teus pares, que ja ho han passat. El que has de fer, quan ets pare, és anticipar als teus fills aquesta situació perquè estiguin atents, perquè entenguin que hi haurà gent que els jutjarà negativament pel color de la seva pell i que hauran de saber protegir-se. Els has de fer entendre que ells no tenen cap problema, sinó que qui el té és l'altra persona. Els que han de fer el treball són ells. Cal fer-los veure que, pel fet de ser blanc, no són superiors als altres.

Lilian Thuram.

Clar. Demanem que les identitats discriminades canviïn la situació quan qui té el poder és el conjunt dominant.

— Però les identitats dominants generalment no fan res. Ells es mantenen neutrals, com si no anés amb ells, perquè viuen en el privilegi. Per a mi parlar de les identitats sobre el color de la pell de la gent és justament obrir el debat; dir-li a la gent: "Atenció!" La història ha posicionat la identitat blanca durant el segle passat com la identitat dominant. La realitat és que és difícil de canviar perquè hi ha identitats que són guanyadores en la societat. Per això és tan complicat combatre el racisme: perquè és una cosa que fan inconscientment les persones blanques per defensar els seus interessos.

Hi ha un egoisme individual i col·lectiu que fa de les teòriques minories inferiors als col·lectius "guanyadors", com dius.

— Exactament, fixa't. Parlem de minories, quan ni les dones ni els que no són blancs ho són. Ho convertim en un debat sobre minories o majories, quan no es tracta d'això. És sobre identitats dominants. Com vivim en una democràcia és legítima que la majoria té la raó i això és una mentida. Les persones blanques en el món són una minoria, els homes són una minoria, per això dic que és important diferenciar els conceptes. Si no, estem condemnats a repetir-ho i a acceptar que això és així.

Per canviar això cal una deconstrucció individual i, si no és possible, un canvi col·lectiu.

— Cal educar la gent perquè una minoria d'aquesta gent, que serà la que es mobilitzarà, canviï les coses a través de la política. Hem d'imposar una política antiracista, antisexista; una política basada en la solidaritat. Nosaltres hi som i formem part d'una societat que està marcada per aquestes decisions polítiques.

Què cal fer per impulsar aquestes decisions polítiques?

— Només ho podem canviar a través d'una confrontació d'idees, no pas física, que faci canviar les coses, que obligui a un canvi, perquè les coses no canvien soles. Hi ha gent que pensa que amb el temps tot canvia, però no. Cal una confrontació de les idees i els arguments per tal que s'obligui a un canvi. El debat són les formes de confrontació que propiciaran aquest canvi. No hi ha una altra manera que no sigui donant la veu d'alarma. Cal que tothom que pateixi aquesta discriminació aixequi la veu, perquè normalment, quan només ho fa una persona, és eliminada del debat. Quan n'hi ha moltes hi ha una obligació per part de la gent d'entendre què està passant. A força d'entendre-ho, estem educant les noves generacions en la idea que comprenguin i canviïn aquesta realitat.

Els casos de racisme al futbol han augmentat en els últims anys. Semblava que aquest aspecte en el futbol havia canviat, però... és pitjor que abans?

— Hi ha la impressió que hi ha molts casos, i és veritat, però abans hi havia encara més casos però ningú en parlava. Avui de tots els casos se'n parla i veuen la llum. Jo crec que el món ha canviat, la gent ha canviat. Qui no vol aquest canvi es radicalitza. Molt sovint es diu que la gent que denuncia el racisme o el sexisme qui es radicalitza, però no, qui ho fa són aquells no volen afrontar aquest canvi cap a l'eliminació de la discriminació i es reafirmen en ells mateixos.

Quan has viscut aquestes situacions, com les afrontes? Amb tristesa, enuig, ràbia, por...?

— Depèn del teu nivell de coneixement sobre la problemàtica del racisme. Quan coneixes un tema, pots anticipar la reacció de la gent. I pots saber què pots fer tu en aquest moment. El primer que cal fer sempre és denunciar. Hi ha gent que ho accepta i no diu res, i això és el pitjor. Has de partir de la base que la gran majoria de gent no ho entendrà pas i et diran que tu tens un problema. Així ha sigut històricament. No estan acostumats que les dones i els negres prenguin la paraula. Per què em pregunten a mi com eliminar el racisme i no a un jugador blanc?

Si no tens un receptor vàlid com ho canvies?

— Si tu vas sola a parlar amb algú, el receptor pensarà que el problema és només teu. Però si hi vas amb molta més gent a denunciar-ho, ells comprendran que hi ha un problema, perquè no estàs pas sol. S'han de dir les coses, el silenci mai és una solució. Hem d'incitar la gent a explicar la seva realitat, perquè les persones que pateixen racisme han sigut violentades i coartades de llibertat. Cal que ens rebel·lem si volem canviar les coses. 

stats