Any I després de Messi
BarcelonaDos dies és un marge de temps del tot insuficient per assimilar l’adeu sobtat del futbolista que ha fet més feliç el barcelonisme, no l’únic però sí el principal artífex d’una etapa irrepetible. La compareixença de Laporta ens va ajudar amb prou feines a sortir de la fase de negació, però, per més que costi de pair, el comiat d’avui de Messi ha de servir perquè vessem l’última llàgrima i comencem a mirar endavant.
I mirar endavant no vol dir fer veure que no ha passat res. Vol dir començar a fer tot el que el Barça no ha sabut fer en els últims anys, quan ja era evident que el privilegi se’ns acabava. Com que no tinc la sort de ser un optimista patològic, jo no veig en l’adeu cap oportunitat. Hi veig una travessa pel desert, una contrarellotge per dissenyar un full de ruta de l’era post-Messi que l’anterior junta va confondre amb gastar-se bous i esquelles en jugadors que no és que no puguin omplir el buit de l’argentí sinó que ni tan sols han arribat a la seva millor versió. Una ruïna futbolística i, òbviament, econòmica.
Entenc que a Messi ja li quedava poca corda més que l’horitzó que marca el Mundial de Qatar, però tan cert com que ha continuat sent de llarg el millor jugador de l’equip i l’única garantia fins a l’últim dia. És per això, i no per sentimentalisme, que el futur ens exigirà paciència i evitar comparar-lo amb el primer que tingui els nassos de vestir el seu 10.
El futur passa perquè el club torni a la sensatesa que s’insinua parant-li els peus a Ilaix. Passa perquè Pedri i De Jong assoleixin la dimensió dominant que els endevinem i els Nico, Gavi i companyia madurin com apunten, perquè Ansu pugui reprendre la seva carrera meteòrica o perquè Ter Stegen esdevingui el líder lúcid del vestidor que no ha pogut ser fins ara. Els trenta gols per temporada que et garantia Messi –fins i tot el decadent– no els marcarà ningú, de manera que s’imposa construir en clau col·lectiva com fa anys que el Barça no fa mentre equips com el Bayern i el Chelsea s’han coronat a Europa basant-se en la coralitat. I per aconseguir-ho calen jugadors bons que ara no podem comprar, però també un entrenador especial que el Barça avui tampoc no té.
I mentre observem com evoluciona tot plegat, només prego que no embrutem la sortida ja prou trista de Messi, que no li imputem les misèries del club i que no parlem més d’ell en clau econòmica, com si tota la felicitat que ens ha portat es pogués pagar amb diners. A part de poc operatiu per al Barça, seria profundament desagraït.
