El Girona remunta i fa més gran la seva història
Granell i Portu fan possible la classificació dels blanc-i-vermells per als vuitens de final (2-1)
GironaEusebio se la va jugar, apostant per Roberts i Borja, quan tot estava perdut. El Girona, empès per la rauxa que l’ha fet tocar el cel de Primera, va obrar un miracle en només 10 minuts, i es va classificar per als vuitens de la Copa per primera vegada en 70 anys gràcies als gols de Granell i Portu (2-1), que van capgirar l’inicial de l’Alabès. Des de l’èpica, amb l’admiració de Montilivi per no donar res per perdut i per les aturades de Gorka amb 0-1, els blanc-i-vermells continuen fent història.
La nit, propícia perquè Douglas i Portu recuperessin el ritme competitiu, també va servir per reafirmar el caràcter competitiu d’un equip que no llança cap partit a les escombraries. El brasiler, fent parella a la sala de màquines amb Àlex Granell, va fer bé tot el que sap fer bé: disciplinat en la pressió, sap sobreviure quan s’allibera dels mecanismes defensius. Com Portu, que gaudeix com un nen quan té metres per córrer al davant. Veient-los competir, ningú hauria pronosticat que s’han passat un mes a la infermeria, un lloc que haurà de visitar Roberts, que es va esparracar en l’última acció del partit, en un contraatac.
Doumbia, que ahir feia de Stuani, va ser el primer a intentar-ho, però no va passar de les bones intencions. Una falta de Douglas, ben escopida per Sivera, va esdevenir el perill més gran de la primera mitja hora. Però si el Girona no inquietava en excés, tampoc ho feia l’Alabès, al qual semblava que li anava bé el ritme monòton i pla que es veia sobre el terreny de joc.
Excepte un xut de Borja Bastón que Valery, en una demostració de fe, va treure de damunt la ratlla de gol, i un parell d’intents que no van fer estirar Gorka, els d’Abelardo no van fer res de res. Fins que van despertar, esclar, en recordar que amb l’empat a zero no en feien prou i que necessitaven la victòria per passar l’eliminatòria. Qui es va carregar l’equip a l’esquena va ser Burgui, que va tenir dues ocasions d’aquelles que no són gol perquè Déu no ho vol: a la primera, Gorka va estirar la mà; a la segona, el pal va rebutjar el seu tret.
Heroic Gorka
Sortint dels vestidors, l’Alabès va demostrar més ambició que el Girona i Sobrino va posar a prova Gorka, que continua fent mèrits per si Bounou en té per més del compte. Eusebio, que passejava per l’àrea tècnica per treure’s el fred, no podrà dir que Lozano i Doumbia no van fer de tot per seduir-lo, però amb prou feines els sortien les coses. Si no era un defensa, era un mal control o precipitació. Però el final sempre era el mateix.
De tant insistir, els vitorians van treure profit i Borja Bastón va superar Gorka amb una subtil vaselina que Alcalá va fer entrar, en un intent de rebuig a la desesperada, a la seva porteria. Era el segon gol consecutiu del Girona en pròpia porta, després del de Ramalho contra l’Atlètic. Si la cosa no va anar a més va ser gràcies a Gorka, immens davant Burgui i Sobrino aguantant la tempesta abans que el Girona capgirés l’eliminatòria i es plantés als vuitens 70 anys després. A Montilivi sembla que no hi hagi límits.
