FENT CAMÍ

Del cap Enderrocat fins al davallador De Son Granada

Una excursió per descobrir els amagatalls del contraban del litoral de Llucmajor, un dels trams costaners de Mallorca en què n’hi ha més

A l’hora d’escollir el proper recorregut que volem fer sempre hi ha algun desig que fa declinar la balança cap a un costat o cap a un altre. En aquesta ocasió, la ruta que guiarà les nostres passes té com a propòsit la visita d’uns quants amagatalls de contraban o secrets. Amb tota seguretat podem afirmar que aquests preuats recers són la prova més fefaent que ens confirma l’ús furtiu que es va fer de la contrada on es troben. Avui centrarem la nostra atenció en un breu recorregut del litoral de Llucmajor, més concretament des del cap Enderrocat fins al davallador de Son Granada o de la Cisterna, emplaçat en la desafortunada i mal anomenada urbanització de Maioris Décima.

A Mallorca, l’activitat del contraban fou, no fa gaire temps, un negoci que arrelà ben fort. Esdevé, per tant, un breu episodi que forma part de la nostra història més propera. Així doncs, recórrer els viaranys dels contrabandistes és transitar pel nostre passat més recent com a poble. Poder conèixer i visitar la petjada que ens deixaren en forma d’amagatalls ens permetrà assimilar millor alguns dels trets que caracteritzen tant aquests tuguris com els seus usufructuaris. Un dels llocs que més s’ajustaven a la construcció de secrets de contraban fou el litoral, on abunda la roca de marès a causa de la mal·leabilitat d’aquest material, i el territori que transitarem en aquesta ocasió és ple dels testimonis ancestrals que ens esculpiren a cops d’escoda els trencadors de marès. Iniciarem el nostre recorregut per una laberíntica xarxa de tiranys que solquen la garriga que, abans de la segregació, pertanyia a Son Granada. Per terreny planer assolim la part alta de la ribera, que esdevé un excel·lent mirador sobre l’illot del Vergeret. L’alterosa geografia que la costa llucmajorera dissenya en aquest punt ens permet discernir una de les diverses arrossegades ubicades en aquesta fascinant costa. Aquest curiós genèric esdevé un nom de lloc que distingeix i singularitza el litoral de Llucmajor. Tant és així que resulten ser uns topònims escadussers a la nostra geografia perquè, a excepció de la localitzada a la costa d’Escorca, la màxima concentració es localitza a la ribera llucmajorera. Arribats a aquest punt, cal esmentar també un altre genèric toponímic ben arrelat en aquesta terra: els davalladors.

Els davalladors llucmajorers no són cap altra cosa que els indrets més dòcils que s’empraven per assolir la mar. La explicació que respon a l’aparició d’aquesta simple manera de descriure la realitat de què tractam ara potser l’hem de cercar en la particular orografia d’aquest tram costaner de Mallorca. Una enlairada i aplanada plataforma que, en alguns trams, cau a plom sobre la ribera, separa les zones més planeres de la contrada i dificulta l’accés a la franja marina.

Probablement, els personatges més interessats a descobrir els punts febles d’aquesta esquerpa zona fossin els pescadors de canya que, en el seu intent de voler robar algun peix a la mar, havien d’assolir inevitablement la línia de costa i, per tant, havien de davallar. D’aquesta acció, sovint estesa i repetida, molt probablement en sorgí l’expressió. Es veu que el nom va arrelar i encara és vigent en l’actualitat, tot i que cal advertir que també es fan servir els mots pujador, baixador i pas per designar el mateix accident geogràfic. Caldria afegir-hi també la forma entrador, que sovinteja més al litoral de Felanitx, usada igualment per referir-se als punts que permeten accedir a la mar.

Davallador de s’Illot

Davant nostre hi ha el davallador de s’Illot, que no emprarem en aquesta ocasió per assolir la ribera, sinó que ens desplaçarem un centenar de metres per anar a cercar l’escala de Can Negre, que, segons diuen, “té tants escalons com dies té l’any”.

D’aquest interessant indret, em sembla molt adient afegir-ne les dades que em va transmetre en una entrevista el garriguer que entre els anys 1955-1970 s’encarregà d’aquelles terres. Per prudència, s’estimà més que el seu nom no es publicàs, però tot i això m’explicà que aquelles escales les va manar fer la senyora per poder anar a pescar. Joan Comes Pobler fou l’encarregat d’envestir l’encàrrec i l’obra es realitzà als anys 60. El curiós determinant prové del fet que un dels missatges de la finca era de color i, segons el meu informant, “provenia de Cas Matons i era l’únic negre que hi havia a Mallorca”.

Des d’aquí fins al final del recorregut visitam 11 amagatalls de contraban, sense comptar els que es troben més a l’interior que, a causa de la negativa dels actuals propietaris, no podem visitar. Aquesta dada ens permet intuir l’intens tràfec nocturn que s’esdevingué no fa gaire temps en el tram litoral que recorre la nostra ruta.

Terrenys de marès

Com hem esmentat anteriorment, el tret que distingeix aquests amagatalls rau en el fet que han estat construïts damunt terrenys en què abunda la roca de marès. Així, podem apreciar en uns quants d’aquests caus la tècnica de balmar, utilitzada en la seva construcció o, per rebaixar la boca d’entrada per tal d’encastar-hi les peces planes que ocultaven l’accés a l’interior del secret que hi ha prop de cala Veia.
També podem distingir en un cantó de les parets del formós amagatall que hi ha prop de l’escala de Can Negre la data que hi esculpiren o, la reutilització com a femer del secret emplaçat prop del riuet de Puigderrós o la llosa de marès que encara es conserva en un altre dels amagatalls de la zona amb què s’ocultava el forat d’accés al seu interior.
L’observació i la recerca d’aquests preuats elements del negoci contrabandista ens faran tenir els sentits atents per tal de no perdre’ns cap detall. I, d’aquesta manera, tal com ens recomana fer Aguiló a la seva introducció, quan ens indica que “crec que és important esquinçar soles de sabata amb la mirada atenta”, anirem fent camí per aquesta fascinant ribera i deixarem enrere laPunta Negra, cala Veió, cala Veia, l’illot de la Fossa, la cisterna de Son Granada, les pedreres de la Fossa..., i tants raconets que els nostres antecessors s’encarregaren d’anar humanitzant amb la inesborrable petjada que ens han llegat al llarg dels anys. El nostre periple acaba en els moderns escalons que ens permeten assolir la recent urbanització situada gairebé a la partió que separa les terres de Son Granada i les de Puigderrós.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF