Desplaçar empleats pel món ja començava a semblar innecessari abans de la pandèmia
Moltes empreses es vanten ara de posar directius locals a les seves filials més remotes
Si els consellers delegats són els monarques del món empresarial, la nòmina de treballadors ben remunerats que es desplacen des de la seu central per supervisar operacions arreu del món en són els ambaixadors. A l’època daurada de la globalització, enviar un directiu occidental expatriat a un mercat llunyà emergent transmetia el missatge que l’empresa es prenia seriosament la destinació. Aquest model ja començava a semblar antiquat abans que el covid-19 convertís els viatges internacionals en un suplici, i ara que el teletreball s’ha convertit en la norma, ¿continua valent la pena enviar emissaris per tot el món?
Uns 280 milions de persones viuen en un país diferent del seu. Molts treballen en la construcció al golf Pèrsic o cuiden marrecs a Manhattan. Els expatriats que volen alt són els més mimats d’entre els treballadors emigrats. Hi ha homes i dones de negocis que s’han tornat eterns rodamons i han edificat la seva carrera a base de traslladar-se de Bombai a Abu Dhabi, per després anar-se’n a Lagos.
En els últims anys, les empreses començaven a quedar-se sense arguments per justificar el manteniment de treballadors expatriats. Desplaçar empleats a l’altra punta del món tenia sentit quan resultava difícil trobar treballadors amb una visió internacional (i que parlessin anglès) a la destinació. Però la globalització ha canviat les coses. Si la seu d’un banc d’inversió nord-americà a Xangai vol una llumenera amb un MBA, té un munt de candidats entre els quals triar a la pròpia ciutat xinesa. Costaran una fracció del que suposaria desplaçar-hi un treballador i, a més, ja parlen la llengua del país.
D’altra banda, cada vegada es fa més difícil que els treballadors de la seu principal s’avinguin a fer les maletes. En dècades passades, una consort acompanyant sacrificada assumia la responsabilitat d’ocupar-se de la família i la casa en llocs llunyans. Avui dia, és més probable que la consort (atès que encara és més freqüent que sigui dona) hi posi pegues per les conseqüències que pot tenir per a la seva carrera professional. Una enquesta del Boston Consulting Group indica que el 2018 el 57% dels treballadors de tot el món estaven disposats a mudar-se a l’estranger per feina, un percentatge que, quatre anys abans, era del 64%.
Amb la pandèmia, la proporció ha davallat encara més, fins al 50%. En moltes de les destinacions preferides dels expatriats, com ara Hong Kong, Singapur o Dubai, els confinaments han estat menys estrictes que als Estats Units o a Europa. Sovint, però, això ha implicat escanyar els desplaçaments internacionals o imposar quarantenes de dues setmanes als que tornaven de l’estranger. La possibilitat de viatjar per passar el Nadal amb la família o fer una escapada de cap de setmana a Bali és un dels elements que fan atractiu viure a Singapur. Si desapareix, l’equilibri entre la carrera professional i la vida personal canvia.
Molts estrangers a qui es dispensava un tracte de reis ara s’han sentit tractats com a ciutadans de segona. Alguns no s’atrevien a marxar del país on estaven desplaçats. D’altres han hagut d’esperar més que els autòctons per accedir a les vacunes. Les comunitats selectes han deixat de rebre amb els braços oberts els de fora. Amb la caiguda de Hong Kong en l’àmbit d’influència xinès, les importacions occidentals hi han començat a semblar un vestigi del passat colonial.
Aquest fenomen reflecteix una transformació econòmica d’un abast més ampli. Hi va haver un moment en què els treballadors desplaçats eren figures que podien facilitar l’accés al capital i als coneixements internacionals, sovint procedents d’Occident. Ara, a Hong Kong hi abunden els diners, i les oportunitats de negoci més engrescadores es donen en mercats emergents que fan negocis amb altres mercats emergents. No cal que un occidental vingui a ensenyar-te com es fa això. El món que els expatriats entenen ha perdut rellevància.
Refermar la globalització
Els expatriats no són només caríssims buscadors de destinacions atractives. Les empreses tenen una cultura i uns processos que es forgen a la seva seu i que els enviats poden difondre. Al seu torn, els treballadors expatriats poden fer seves noves maneres de treballar, les quals poden transmetre a altres branques de l’empresa. El fet de tenir una persona procedent de la seu principal en l’organigrama d’una filial llunyana pot aportar la tranquil·litat que s’hi fan les coses bé. Actualment, però, els directius que tendeixin a mirar-se amb lupa les despeses podrien plantejar-se si les videoconferències regulars no poden fer el fet per un preu molt inferior, i més tenint en compte que, de tota manera, hi haurà moments en què els empleats de tot el món teletreballin.
Avui dia, la manera més segura de mostrar la implicació d’una empresa amb un mercat no és importar-hi treballadors punters, sinó formar-ne de locals. Moltes empreses que s’enorgullien de desplaçar expatriats ara es vanten de posar al capdavant de les divisions nacionals directors del país en qüestió. Això, més que revertir la globalització, és afirmar-la.
