PalmaTeatre Principal.- No ha estat senzill donar continuïtat a la XXXV Temporada d’Òpera del Teatre Principal. Ho podríem qualificar d’exercici de constància, persistència i insistència que es va iniciar amb La flauta màgica. Perquè no hi havia cap altra possibilitat va caure de la programació L’elisir d’amore i conclourà a final de mes amb Il trovatore. Entre una i altra arriben algunes peces de petit format, com la interactiva Verding, que es podrà veure els pròxims dies 8 i 9, i aquest Cabaret Weill que es va interpretar el passat cap de setmana. Un espectacle amb dues parts ben diferenciades, com és ara el fet que es va iniciar amb el Concert per a violí i orquestra de vent, de Kurt Weill, interpretat per Jesús Reina com a solista, acompanyat per l’orquestra SimfoVents Palma, sota la batuta de Francisco Valero-Terribas. Segurament vàrem poder escoltar la peça més representativa de Kurt Weill com a compositor purament musical. Va ser una obra de joventut que lògicament bevia de moltes fonts i s’alimentava d’influències molt diverses, però no és menys cert que al mateix temps ja sorgien alguns dels trets més característics del compositor que va lligar la seva immortalitat amb el mateix cordell que Bertold Brecht.
El Concert per a violí i orquestra de vent, que “juxtaposa un sol violí amb un cor de vent”, com el definia Weill, s’inicia amb un Andante que en alguns moments apunta directament cap al Dies irae, del Rèquiem de Mozart, amb una clara referència al seu estat d’ànim per la malaltia del seu mestre, Ferruccio Busoni. Al segon moviment, on hi podem intuir el rastre de la setena de Mahler, és una “lluita”, diàleg, entre diferents instruments i el que exerceix de cappare de la partitura. Primer un Nocturn amb el xilofon com a coprotagonista; després arriba la Cadenza, en la qual el violí interactua amb la trompeta; tot seguit la Serenata, que ho fa amb l’oboè i la flauta. Com es pot veure estam davant una immensa paleta amb la qual Weill pretenia plasmar un inabastable broll d’idees, que havia de buidar segurament per poder deixar lloc a tot el que vindria després. Per altra banda, el tercer moviment és un clar descendent del seu mestre, el qual va morir un mes després que Weill donàs per acabada la composició. Un moviment que mostra i demostra cap a on anava el seu tarannà i les seves possibilitats, amb la fermesa i frescor d’un violí enfurismat, imprevisible, provocador. Jesús Reina va fer una magnífica exposició de la versatilitat de la composició, amb una exhibició de subtilesa i potència alhora, farcida de detalls sense màcula, acompanyat de la SimfoVents, que en tot moment va estar a l’altura. Reina va arrodonir la seva brillant intervenció, en tots els sentits, amb Dues guitarres, la tradicional composició russa, com a versàtil bis i una prova més de les seves immenses qualitats.
La segona part va ser un recull de la més famosa de les composicions del tàndem Weill/Brecht, Brecht/Weill, L’òpera de tres rals, amb Miquel Àngel Torrens com a narrador i les sopranos Maia Planas i Natalia Salom, i els barítons Pablo López i Tomeu Bibiloni com a protagonistes d’aquesta sàtira social perfectament elaborada, de música canalla i elegant alhora, farcida de bots harmònics i ritmes sincopats, adornats amb una polifonia aspra que l’ha feta tan famosa com peculiar. Una posada en escena molt senzilla, dues taules i quatre cadires sota la corbata, per situar d’alguna manera l’acció més enllà de la història de Brecht, una mica decantada en benefici de Weill. Tot cantant amb exquisidesa, potser una mica mancat de berganteria i malànima, però d’un nivell que de ben segur no va decebre a ningú. Com destacable va ser també la intensa i acurada direcció de Valero-Terribas i la seva orquestra de vent, amb contrabaix i percussió.
