Beethoven, a la mallorquina

El pati de butaques de l’Auditorium del Passeig Marítim estava ple de gom a gom per escoltar la teòrica darrera simfonia de Ludwig van Beethoven. Teòrica, perquè va haver-n’hi una de posterior, la desena, de la qual tan sols en mancava un moviment. Tant és així que dia 7 de maig de 1824, quan es va estrenar la Simfonia núm. 9 op. 125, en re menor al Kärntnertortheater de Viena, amb el compositor present i sobre l’escenari —al qual varen haver de girar cap al públic perquè gaudís de la intensitat dels aplaudiments; si non è vero, è ben trovato—, també es varen interpretar els tres moviments que ja havia conclòs el geni de Bonn. Circumstància anecdòtica, ja que la Novena ho ha eclipsat tot. Sens dubte i sense entrar en classificacions que semblarien esportives, el que queda clar és que aquesta “darrera” és la més imponent de les vuit precedents. El qualificatiu monumental s’ha convertit en prefix de la Novena, per la senzilla raó que es necessiten tant un cor com una orquestra prou nombrosos per assolir aquest gran cim musical. 

Programar la Novena té conseqüències i aquest cop no va ser una excepció. El públic va respondre al crit de Freude de l’única i millor manera possible. L’expectació era màxima davant aquesta Novena a la mallorquina, amb tot el que això implica, perquè des de l’orquestra, amb Pablo Mielgo al capdavant, fins als quatre solistes —la soprano Marta Bauzà, la mezzo Begoña Gómez, el tenor Joan Laínez i el baix-baríton Sebastià Serra—, juntament amb el Cor Studium, prou reforçat i dirigit per Carles Ponseti, són collita local. Un repte i un esdeveniment alhora, sobretot si es té en compte que seixanta cantaires mai no són suficients per encarar tan enorme criatura, com tampoc no ho són quasi setanta músics per culminar una proesa amb tantes dificultats i alambinades característiques. 

S’agraeix l’esforç, però a més de valor, que és clar que hi és, es necessiten molts més efectius. Així i tot, va ser un vespre memorable —tot i que ara no entrarem en quants i quins detalls—, el qual es va iniciar amb l’adeu de Roberto Moragón després de cinquanta anys com a violinista de la Simfònica des que, a tan sols catorze anys, Julio Ribelles li donàs la seva primera oportunitat. També hi va haver paraules de record i agraïment per a Luis Remartínez. Quina meravellosa sensació, un comiat de tants quirats.

Per altra banda, va ser una vetlada amb llums i ombres. Per exemple, l’afany per semblar que eren molts més minvava claredat i qualitat en l’execució. Va començar amb moltes i bones expectatives i l’Allegro maestoso va fer honor al seu nom i llinatge. Cada cop costava més. L’scherzo del segon moviment, furiós, irat i colèric, ho va ser molt menys. Les conseqüències les va pagar l’Adagio. Molto e cantabile, que va sonar pla. Restava la famosa revàlida, l’Allegro presto. En anunciar els set violoncels i els sis contrabaixos el “tema de l’alegria” tot es va posar al seu lloc, amb ordre i concert. Set minuts després d’aquesta saborosa introducció, el baríton ordenà el canvi de terç. S’han acabat el desànim i la tristor. Freude!, proclamà, i el cor inicià la seva intervenció. Moment emocionant, però ja no n’hi va haver més.