El trompetista nord-americà actua el 12 de juliol al Palau de la Música, dins del Festival de Jazz de Barcelona

Wynton Marsalis: "El jazz és la metàfora perfecta de la recerca de la llibertat personal"

3 min

BarcelonaEl trompetista nord-americà Wynton Marsalis actuarà dilluns al Palau de la Música (20.30 h) en el marc del Festival de Jazz de Barcelona. Hores abans de sortir cap a Europa, el músic nascut a Nova Orleans el 1961 ha concedit una entrevista a l’ARA a través de Skype.

El seu últim concert a Barcelona va ser l’any passat, a finals de febrer, pocs dies abans que el món sencer es confinés a casa. Com el recorda?

— Recordo que els joves músics que tocaven abans que nosaltres [la Sant Andreu Jazz Band] sonaven molt bé, va ser un concert fantàstic. Estem desitjant tornar a tocar al Palau de la Música. I Barcelona és una ciutat genial i sempre ens ho hem passat molt bé.

Què oferiran als seus fans en aquest viatge a Europa?

— Toquem peces com The freedom suite, A love supreme, cançons que tenen un tema de llibertat.

L’assassinat de George Floyd, l’assalt al Capitoli de Washington... Com l’han afectat aquests episodis al seu país?

— Ha sigut un any molt difícil. Vaig perdre el meu pare i altres amics propers per culpa del covid. Molts músics de jazz més grans han mort durant la pandèmia. Hem estat mesos sense poder fer concerts, sense ingressos ni públic. La pandèmia ha sigut una lliçó d'humilitat, per a mi. La pandèmia m’ha fet passar moltes hores treballant al Lincoln Center, buscant ajudes per tot arreu. I els nord-americans han fet molta política, i no tota dolenta. Va estar bé veure la gent al carrer protestant pel que creuen que és correcte, això sempre m'anima.

I el disc The Democracy! Suite és la seva resposta?

— És The Democracy! Suite, però també The ever fonky lowdown, que vaig publicar abans.

Per què va triar la paraula democràcia?

— Perquè és molt elusiva, és una paraula que se’ns escapa. És una creença i, alhora, és a la Constitució, però és molt difícil de seguir perquè has d’actuar al costat dels altres i, per tant, és una paraula molt fàcil de corrompre, sobretot d’una manera subtil.

Ha sentit una responsabilitat especial de parlar a la societat, tenint en compte la seva posició a la vida cultural americana?

— No és una responsabilitat. En el tipus de democràcia que tenim, tothom té la seva opinió i això és positiu. I ara, amb internet, tothom parla. A mi, si em fan una pregunta, la respondré amb la màxima veracitat possible, basant-me en el que sé.

El jazz ha desaparegut de la vida dels joves?

— Això ja passava quan era jove. Ningú que jo conegués escoltava jazz. El meu pare el tocava, així que vaig tenir sort de ser a prop seu. I hi ha coses que requereixen una inversió cultural. Sense aquesta inversió, és ingenu pensar que es podrà mantenir una forma de vida. Per això també som aquí, per exposar la gent a una gran música.

"Gran música" en quin sentit?

— El jazz és la metàfora perfecta d’un tema candent al món ara mateix, com és la recerca de la llibertat personal en les seves diverses formes. El jazz ni tan sols importa d'on ve, només el que és. Quan fas swing has de trobar un punt en comú amb altres persones.

Art Blakey va dir que "el jazz et neteja de la pols de la vida quotidiana". Quina és la seva definició de jazz?

— Improvisació, swing i blues. Aquests són els tres elements necessaris perquè sigui jazz.

I com descriuria el swing?

— Sap quan ets petit i tots els altres nens venen a jugar amb les teves joguines? I tu no vols que juguin amb les teves joguines i els teus pares t'han de dir: "Deixa que ells també juguin amb les joguines". Això és el swing.

Estar obert als altres.

— Tu penses: "No vull que toquin les meves joguines". Doncs no, deixa que ells també hi juguin: això és el swing.

El jazz té una d’elegància que parla molt bé de la cultura nord-americana. És un fenomen semblant a la imatge que la bossa nova projecta del Brasil.

— M'encanta la bossa nova. I a qui no li agrada? La música brasilera és encomanadissa, n’hi ha tanta i tenen tants músics genials... No et pots enfadar amb Jobim, ni amb amb Santos-Neto ni amb Hermeto Pascoal.

Aquest any en fa 60, com el president Obama o com George Clooney. Quin efecte li fa?

— Fer-ne 60 em fa sentir bé, perquè l’alternativa és... (riu), ja se sap, no ser aquí. Però sento que m’ho he passat bé, fins ara. Home, hi ha hagut alts i baixos, com tot a la vida, però no em sento malament per envellir. Recordo la primera vegada que vaig tocar al Palau, a finals dels 80. Vostè i jo teníem una altra edat llavors!

stats