16/02/2021

L’última conversa amb el Joan

1 min
Joan Margarit a casa seva, a Sant Just Desvern, el desembre passat

A mi m’agradava escriure-li per no molestar amb el telèfon quan sabia que les forces li flaquejaven i aquella veu rotunda s’esquerdava. Ell preferia trucar-me, dissabte o diumenge, per no molestar a la feina: “Tu encara vius en el lio i jo soc un vell”, deia amb la coqueteria de qui ha corregit galerades fins a l’últim sospir del que definia com “el millor dels meus llibres”, escrit durant el confinament.

No va ser “un jove imbècil” i s’havia conjurat per morir amb la mateixa dignitat amb què havia intentat viure: “Saps?, la vellesa t’ha d’agafar llegit, si no pots ser un vell idiota! T’has de preparar”.

M’agradava fer-lo riure. A ell, que era tot un caràcter. I en l’última conversa desordenada d’un dissabte, parlant de les aspidistres del pati, va dir rotund: “Com més vell em faig més gran és el menyspreu que sento per la meva espècie”, menyspreu per “la intel·ligència humana, que ha d’anar acompanyada de l’autodestrucció”. Ho deia sense amargor, amb aquella lucidesa descarnada tan seva. Després va parlar de literatura: “La Ilíada? La Ilíada és la Guerra Civil Espanyola!” I dels nostres polítics: “Quin concepte tenen de nosaltres? Quins estúpids creuen que som?”

El càncer avançava, però el meu amic em va dir que necessitava un any. Havia entregat l’últim llibre, però volia fer unes obres per facilitar la vida de la seva dona. Fins a l’últim moment: la poesia i el mur. Ens deixes molt sols, Joan Margarit.

stats