Gegants

PalmaTeatre Principal.- Escalar un gegant va néixer al recer del VII Torneig de Dramatúrgia, una fórmula que no deixa de procrear descendència a un nivell estratosfèric. En un dels ‘combats’ d’aquesta edició hi participaven Clara Ingold amb La darrera opció i Bernat Molina amb Escalar un gegant. La primera ja va créixer fins a convertir-se en una bomba de rellotgeria que va esclatar molt prest sobre els escenaris i ens deixà a tots bocabadats. La grimpada de Molina ha estat una mica més lenta, però tampoc no ha arribat massa tard. Era clar que la lectura dramatitzada necessitava tan sols un embolcall escenogràfic, que tampoc no és poca cosa, per poder arribar als escenaris amb tot el seu esplendor i possibilitats. Per a l’ocasió, al del teatre Principal, com a cloenda de la recentment acabada Fira B!. Una bona opció. Escrita i dirigida per Bernat Molina i interpretada per Santi Pons, que ja ho va fer a la primera sessió del Torneig, i Xavier Núñez. Era tan rodona i completa des de la concepció que no hi havia lloc ni necessitat de la més mínima alteració ni evolució de l’argument. Això implica que els que l’havíem vista, sobre el paper, jugàvem amb una mica de desavantatge. Només teòricament, perquè de bell nou vàrem riure quan havíem de riure, ens vàrem emocionar quan ens havíem d’emocionar i les llàgrimes varen fer acte de presència sense donar cap opció al déjà vu. Escalar un gegant no ha perdut pel camí ni un sol gram de la seva essència, tot i que els primers dos minuts –l’arribada del fill a la casa del pare–, fins que comencen a parlar, necessiten polir. Un petit detall sense importància, perquè immediatament s’inicia l’ascensió. La progressió cap al cim argumental no dona treva i es van afegint elements que aporten cada cop més consistència a la història. Un in crescendo elaborat a la perfecció i dos actors que ho deixen tot sobre l’escenari, fins al punt de fer-nos perdre la noció d’estar dins un teatre. És com veure aquesta mateixa situació des de dins, sense poder fer res, mentre la gola es va escanyant més, de mica en mica. Cada cop li costa més respirar, fins que finalment et deixa sense alè.

Trui Teatre.- Primer concert de temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears amb una peça sorpresa i una altra de repertori més comú. Del pròleg de Toru Takemitsu, Music of Training and Rest, no en cal cap comentar, perquè no tenia cap més sentit que fer que el concert duràs les dues hores de rigor. La funció tenia dos protagonistes prou significatius, com són Beethoven i Brahms. El gran mestre i el millor deixeble, que va ser el gran retret que va haver de patir el segon al llarg de la seva prolífica i assenyada existència. De Beethoven, una de les peces que menys habitualment s’interpreten, el Triple Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56, amb Joji Hattori, Alexey Stadler i Barbara Moser com a respectius protagonistes. El tirabuixó del titular el trobam a la batuta, reconvertida en l’arc del violí de Hattori, que tocava i dirigia alhora. Un triple salt mortal per la dificultat per equilibrar el timbre dels tres Instruments i el tirabuixó, haver de conduir la resta, l’orquestra, després de la feina d’ajustar els tres elements solistes. Està clar que això implica tasca addicional per al concertino. Smerald Spahiu no va decebre i de desajustos n’hi va haver pocs en aquest atípic experiment estilístic del geni de Bonn, que ja des de l’origen, sabent que el violoncel jugava en inferioritat de condicions, li va donar una dosi extra de protagonisme. Per això, la pràctica totalitat dels inicis dels instruments solistes són per a ell. Sens dubte Alexey Stadler va brillar per sobre dels seus companys, com no podia ser d’altra manera, perquè l’encàrrec ve de fàbrica. El repte de la duplicitat de tasques de Hattori segurament és un cim una mica massa complicat i amb un grau de dificultat extrema, però, en qualsevol cas, s’agraeix l’elecció de l’alambinada i original peça que tan poques vegades figura en els repertoris més habituals.

Més habitual és la Simfonia núm.1 en Do menor, Op. 68, de Johannes Brahms, amb Joji Hattori ja lliure del seu Guarneri i sense batuta, per donar pas a un Brahms que sempre va haver de patir sobre les seves espatlles el pes del primer. El temps ha fet d’àrbrite justicier i ha col·locat el doctorand al lloc que li correspon dins la història de la música. Però no ho va tenir fàcil. Ho podem comprovar amb el tros d’una crítica que va rebre l’any 1878 a Boston i recull Nicolas Slomimisky al seu impagable Repertori de vituperis musicals: “En aquesta Primera Simfonia sembla que hi ha una gran quantitat de coses de sobra, iteracions i reiteracions, com si fos incapaç d’expressar les seves idees, o almanco ordenar-les de manera satisfactòria…”. Quines coses, els crítics, que no tenien les referències enregistrades, convertides avui en cruel i injust llistó del peritatge. Però aquesta és una altra història. Beethoven, Brahms, Hattori i la Simfònica varen sortir del Trui amb bona nota, el regust de la feina ben feta i un nivell per sobre dels nostres mereixements.u