Obituaris

In memoriam: les personalitats culturals que ens han deixat el 2021

Joan Margarit, Arcadi Oliveres, Raffaella Carra, Bernat Cormand: noms que han deixat petjada en la nostra vida

ARA
13 min
Alguns dels noms propis que han traspassat aquest 2021

Acomiadem el 2021 i també algunes personalitats culturals que ens han deixat al llarg de l'any. Músics, artistes, editors o arquitectes –una nòmina essencialment masculina– que han deixat empremta en les nostres vides, sigui en forma de poema, de dibuix, de pel·lícula o construint les bastides del nostre món, arquitectònic, cultural o filosòfic.

Jordi Fàbregas, figura cabdal de la música tradicional

21 de gener

Jordi Fàbregas va ser una figura fonamental per a la creació, la divulgació i el desenvolupament de les músiques tradicionals, sobretot al capdavant del Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona i del Festival Tradicionàrius. Fundador dels grups Coses i El Pont d'Arcalís, és difícil trobar una figura equivalent, algú que com ell fos tan decisiu a l’hora de crear un context cultural: un espai on la tradició de les músiques d’arrel es conjugava en present i futur. L'obituari de Xavier Cervantes.

Jordi Fàbregas al Centre Artesà Tradicionàrius.

Chick Corea, el pianista que atiava el foc del jazz

12 de febrer

Va ser tant o més popular que altres grans figures del gènere. Les seves propostes van transcendir molts cops l’àmbit estricte del jazz i van arribar a públics molt diversos, sovint als antípodes de l’aficionat al jazz de tota la vida. Per a alguns, Chick Corea era un geni. Per a d’altres, no feia ben bé jazz. Tanmateix, del que ningú no pot dubtar és del seu virtuosisme. Recupereu l'article de Martí Farré.

Joan Margarit, veu serena, valenta i consoladora de la poesia catalana

16 de febrer

Joan Margarit deixa una extensa i reconeguda obra, integrada per una vintena de llibres, entre els quals hi ha Edat roja, Joana, Càlcul d'estructures i Un hivern fascinant [i ara també Animal de bosc, pòstum]. Margarit va estudiar arquitectura i va compaginar aquesta professió amb la docència –va ser catedràtic de càlcul d'estructures a la Universitat Politècnica de Catalunya–, però també amb una afició que acabaria convertint-lo en una de les veus imprescindibles de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. L'obituari de Jordi Nopca.

Joan Margarit, a Barcelona.

Quique San Francisco, l'humorista 'canalla'

1 de març

Quique San Francisco va ser un dels secundaris més característics i prolífics del cinema espanyol de les últimes dècades, passejant el seu rostre eixut de nas aguilenc i ulls de mussol per infinitat de pel·lícules i sèries, saltant del cinema quinqui dels 80 a les comèdies surrealistes de Cuerda o les sèries d'èxit com Los ladrones van a la oficina i Cuéntame. A El club de la comedia va triomfar amb el seu humor canalla i populista. L'article de Xavi Serra.

Picanyol, el pare de l'Ot, el bruixot

18 de març

Picanyol va ser el pare artístic d'un dels personatges de còmic més entranyables de Catalunya: Ot, el Bruixot. Les seves tires còmiques, que es publicaven a la revista Cavall Fort, van captivar centenars de lectors durant més de 42 anys. Ot, el Bruixot està considerada una de les grans obres del còmic català i va marcar diverses generacions. Picanyol va ser un dels grans representants de la línia clara al còmic català. L'article de Núria Juanico i Laura Serra.

El dibuixant Josep Lluís Martínez Picañol, conegut artísticament com a Picanyol.

Anton Font, fundador d'Els Joglars

20 de març

Anton Font era mim, però es definia a si mateix com un "emprenedor" teatral que posava en marxa projectes tan importants com Els Joglars o la primera escola d'estudis escènics de Catalunya, El Timbal, d'on van sorgir alumnes com Sergi López i El Tricicle. L'article de Xavi Serra.

Arcadi Oliveres, l'economista que volia un món més just

6 d'abril

Economista de formació i pacifista per convicció, Arcadi Oliveres creia fermament que un altre món era possible i ho va defensar sempre. Significat en lluites com el No a la guerra, el 0,7%, l'antiglobalització o l’objecció fiscal a la despesa militar, Oliveres va ser una de les veus que el 2011 es van situar de manera més clara al costat del moviment 15-M, convençut que calia una democràcia més directa. Va exercir de professor d'economia aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona i va presidir durant 13 anys Justícia i Pau. L'article és de Sílvia Marimon Molas.

Arcadi Oliveres a casa seva a Sant Cugat del Vallès.

Nick Kamen, l'autor de l'èxit 'I promised myself'

5 de maig

L'èxit de la cançó I promised myself el 1990 va representar un dels moments de màxima popularitat de Nick Kamen, el model i cantant britànic, que morir als 59 anys. "Descansi en pau l'home més bell i dolç", va dir el músic Boy George. Abans d'arrasar a les llistes d'èxits amb aquella cançó, Kamen havia treballat sobretot com a model. L'article de Xavier Cervantes.

Franco Battiato, un centre de gravetat permanent

18 de maig

Battiato, inimitable, era una de les personalitats més rellevants de la cultura italiana, amb un peu a l'avantguarda i l'altre a les expressions més populars. Tenia vocació renaixentista, en el sentit d'artista total, però va ser la música el camp on va tenir més ressò. Va obtenir un èxit aclaparador amb cançons com Centro di gravità permanente i Voglio vederti danzare, que s'escapaven de les convencions del pop. L'article és de Xavier Cervantes.

Riqui Sabatés, guitarrista i fundador del Taller de Músics

30 de maig

La història de la música a Barcelona té herois que ja hi eren quan tot plegat era fruit de l'entusiasme i la bona predisposició. Riqui Sabatés era d'un aquests herois, una de les baules que unien l'exuberant tradició laietana amb el jazz i el blues i alhora instrumentistes sol·licitats per les estrelles. El músic barceloní va ser un dels fundadors del Taller de Músics. L'article de Xavier Cervantes.

Bernat Cormand, dibuixant d'óssos

22 de juny

"El meu estil crida l’atenció perquè té una paleta de colors suaus i un traç fi, però parlo de coses fortes”, afirmava Bernat Cormand. L'il·lustrador, escriptor, professor universitari, crític literari –havia col·laborat a l'ARA Llegim– i director de la revista Faristol, va morir als 47 anys i va deixar el sector del llibre infantil i juvenil, on era molt conegut i apreciat, en estat de xoc. L'article de Jordi Nopca i el de Marina Espasa.

Xavier Folch, històric editor i referent de la lluita antifranquista

24 de juny

Xavier Folch va tenir un paper destacat en la lluita antifranquista: va participar en la Caputxinada i en l'Assemblea de Catalunya. Va tenir una tasca important com a editor, primer a Crítica i, en especial, a Empúries –en l'època que obria camí i es recuperaven bugades, apostava per nous autors i rescatava autors de la generació perduda–, i en paral·lel va tenir un paper polític, com a diputat pel PSUC, i institucional, al capdavant de l'Institut Ramon Llull o el Consell de Cultura. Albert Om li va dedicar aquesta carta.

L'editor, escriptor i polític Xavier Folch.

Raffaella Carra, la diva alegre de la cançó italiana

6 de juliol

Raffaella Carrà va ser la reina de la festa per activa i per passiva. Tot millorava quan ella entrava en un plató de televisió. I allà on era presencialment, un vídeo en un bar o una cançó disparada des de la cabina de DJ, desfermava una alegria sense ironia que convidava a enfilar-se en una taula i deixar-se anar mentre anaven sonant Rumore, A far l’amore comincia tu, Tuca tuca o qualsevol de les moltes adaptacions que va fer en castellà. Llegiu l'obituari de Xavier Cervantes.

Raffaella Carrà el 1977.

Jordi Cussà, l'escriptor salvatge

11 de juliol

Jordi Cussà va debutar l’any 2000 amb Cavalls salvatges quan estava a punt de fer 40 anys, i des d'aleshores havia publicat una desena de títols més. Paral·lelament, havia traduït una setantena de llibres de l’anglès. Amb Cavalls salvatges sortia del túnel de l'addicció a l'heroïna, que va superar tot sol, i hi va desplegar una gran creativitat lèxica; va trencar esquemes tant formals com de temàtica. L'obituari de Sílvia Marimon.

Carmelo Martínez, el cantant 'Made in Spain'

2 d'agost

Carmelo Martínez va ser el cantant de La Década Prodigiosa, el grup que va representar Espanya al Festival d'Eurovisió del 1988 amb el tema Made in Spain (La chica que yo quiero). Martínez es va incorporar a la formació –que d'entrada només havia d'enregistrar un disc amb un popurri de temes dels anys 60– quan va esclatar el seu èxit, que es va aprofitar per crear una banda que fes gires i més discos. L'article a l'ARA.

Xavier Mercadé, fotògraf incansable de l'escena musical

23 d'agost

Xavier Mercadé va documentar gairebé quatre dècades de música en directe, tal com quedava ben palès a l'exposició Rock viu. Mercadé va començar admirant pioners de la fotografia rock com Francesc Fàbregas i després va ser admirat i respectat per les generacions posteriors. Va obrir camí en una professió que s'aprenia a empentes i rodolons, sovint malgrat els entrebancs, com quan només deixaven 30 segons per fotografiar Beyoncé des de la taula de so al Palau Sant Jordi. L'article de Xavier Cervantes.

EL fotògraf Xavier Mercader.

Charlie Watts, el Rolling Stone més discret

25 d'agost

Fora dels focus que apuntaven constantment el trio que formaven Mick Jagger, Keith Richards i Brian Jones com a torrents creatius dels Rolling Stones, Charlie Watts va ser un bateria sobri, que no feia grans escarafalls i que va incorporar la tècnica del jazz a una formació rock'n'roll. La seva tècnica era senzilla però profundament eficaç, ja que aportava grans dosis de groove que aconseguia amb un set de bateria molt auster. L'obituari de Jordi Garrigós.

Charlie Watts.

Francesc Burrull, figura clau del jazz català i de la Nova Cançó

28 d'agost

L'empremta del mestre Francesc Burrull ha marcat la música catalana de les últimes dècades, ja fos com a pianista, arranjador, compositor, vibrafonista o director musical, sobretot des de l'àmbit del jazz –del qual va ser un dels pioners, juntament amb Tete Montoliu, Josep Maria Farràs i Ricard Roda–i també en relació amb els Setze Jutges, que van impulsar la Nova Cançó a la dècada dels 60. Llegiu l'article de Jordi Nopca.

Jean-Paul Belmondo, la gran estrella del cinema francès

6 de setembre

Bébel, com era conegut pel públic francès, va ser una de les grans estrelles del cinema europeu del segle XX, va protagonitzar algunes de les pel·lícules més importants de la Nouvelle Vague i va transitar després al cinema d'acció, el thriller i la comèdia. Actor d'un físic peculiar i una energia interpretativa desbordant, Belmondo va marcar una època gloriosa del cinema francès: Al final de l'escapada, Borsalino, La sirena del Mississipí, Cartouche i L'home de Rio. L'article és de Xavi Serra.

Jean-Paul Belmondo amb el gest icònic d’Al final de l’escapada.

Luis Alonso, l'arquitecte de Las Arenas

14 d'octubre

L’arquitecte Luis Alonso es va instal·lar a Barcelona de jove i va fundar amb Sergi Balaguer l’estudi Alonso | Balaguer, Arquitectes Associats, el 1978. A Catalunya són coneguts per obres com l’estadi del Nàstic de Tarragona, el complex de la vall Fosca i Las Arenas. Luis Alonso era corredor de maratons i també té una mirada de fons del seu ofici. Per això deia que li agradava tornar a visitar els seus edificis anys després d’haver-los acabat. L'article és d'Antoni Ribas Tur.

Edita Gruberova, la diva del 'bel canto'

18 d'octubre

Gruberova va ser una de les grans sopranos de coloratura i diva del bel canto dels últims 50 anys. Va ser a principis dels anys setanta a Viena i a Nova York on va forjar el seu èxit, sobretot arran de la interpretació de la Reina de la Nit a La flauta màgica, de Mozart. Va cantar arreu, en els principals teatres d'òpera del món, inclòs el Gran Teatre del Liceu, on va esdevenir tota una llegenda. L'article a l'ARA.

Montserrat Franquesa, en defensa de la traducció

19 d'octubre

Montserrat Franquesa, que va morir als 55 anys, va dedicar la vida a la traducció del grec i l'alemany, a la docència universitària –des de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona– i a la divulgació de la importància de traduir. Llegiu l'article de Jordi Nopca.

La traductora Montserrat Franquesa Gòdia.

Georgie Dann, la banda sonora d'uns estius sense manies

3 de novembre

Va convidar a ballar el bimbó, “que está causando sensación”. Va decidir que pagava la pena fer una cançó sobre un negre que no pot dormir. Va creure oportú aixecar un himne al poder afrodisíac de la barbacoa. Va triar el merengue per explicar que el Manolo té una cosa i que te la vol ensenyar, i jugava amb la metàfora culinària amb la subtilitat d’un preadolescent en ple esclat hormonal. Tot això era obra i gràcia de Georges Mayer Dahan, més conegut com a Georgie Dann, el rei de la cançó d’estiu. L'article de Xavier Cervantes.

Georgie Dann durant una actuació.

Antonio Escohotado, el filòsof de la droga

21 de novembre

Filòsof i professor universitari, el llibre que va permetre a Antonio Escohotado arribar a un públic massiu i convertir-lo en un personatge mediàtic va ser Historia general de las drogas (Alianza,1989). Hi analitzava l'ús i el recorregut històric de substàncies tan diverses com l'alcohol, l'heroïna, el cànnabis, la ketamina, les benzodiazepines, l'àcid lisèrgic i el cafè. L'article de Jordi Nopca.

Noah Gordon, el cirugià de la novel·la històrica

22 de novembre

El novel·lista Noah Gordon va començar la seva carrera professional com a periodista especialitzat en ciència, després de deixar la carrera de medicina. El seu interès per la ciència, el cos humà i també la religió van perviure en la seva obra. Es va estrenar com a novel·lista amb El rabí (1965) però és la quarta obra, El metge (1986), publicada vint anys després, la que es considera el seu cim en la novel·la històrica. L'article és de Laura Serra.

Pocs mesos abans de fer 85 anys, Noah Gordon va començar a preparar un llibre de contes.

Miquel Barceló, gran expert en ciència-ficció

23 de novembre

Miquel Barceló va compaginar la docència –va ser catedràtic durant molts anys a la Universitat Politècnica de Catalunya– amb el conreu i la divulgació de la ciència-ficció, ja fos des de la col·lecció Nova, d'Ediciones B, com també a través d'assajos. Llegiu l'article de Jordi Nopca.

Stephen Sondheim, llegenda del musical

27 de novembre

Artista intel·lectualment rigorós que buscava perpètuament nous camins creatius, Sondheim ha sigut l'autor de musicals més venerat i influent del teatre nord-americà de l'última meitat del segle XX, i probablement el més conegut, gràcies a títols com Sweeney Todd i Company i lletrista d'obres com West Side story. L'article de Sílvia Marimon Molas.

Almudena Grandes, l'escriptora que va donar veu als vençuts

28 de novembre

Almudena Grandes va donar veu als que van perdre la Guerra Civil, amb obres com El corazón helado (Tusquets, 2007), sobre els exiliats republicans i els seus fills i nets. El 2010 va començar un dels seus projectes literaris més ambiciosos, Episodios de una guerra interminable, una saga de sis novel·les en què relata part de la història del segle XX. La seva ambició era parlar de la petita i la gran història i de tots aquells episodis que havien quedat ocults o no s'havien explicat del tot. En el projecte hi havia una intenció ideològica i política però també molt de sentiment. L'article és de Sílvia Marimon Molas.

Almudena Grandes retratada a Barcelona l'any 2014.

Oriol Bohigas, l'arquitecte de la modernitat permanent

1 de desembre

Incombustible fins al final, amb Oriol Bohigas es perd una personalitat cabdal de la segona meitat del segle XX, clau a l'hora de donar continuïtat a l'edat d'or de la cultura catalana contemporània, és a dir, al fabulós entramat d'impuls creatiu, institucionalització i de civisme pedagògic que va del Modernisme al Noucentisme, passant per les avantguardes. Artífex del celebrat urbanisme barceloní, deixa també un sòlid llegat intel·lectual, cívic i polític. Llegiu l'article d'Ignasi Aragay.

Bohigas fotografiat a Barcelona, l'any 2015.

Ramon Muntaner, el músic dels poetes

9 de desembre

Ramon Muntaner, va ser un dels músics destacats de la Nova Cançó, va ser autor d'un cançoner immortal i un artista de sòlida formació que va destacar sobretot posant veu i música als poetes catalans, a poemes d'amor i de lluita, de Miquel Martí i Pol, Joan Salvat-Papasseit, Josep Maria de Sagarra, Pere Quart i Palau i Fabre. No havia escrit cap lletra, però la seva música aconseguia connectar amb el públic. L'article és de Laura Serra.

Verónica Forqué, la reina de la comèdia

13 de desembre

L'actriu de Kika i ¿Qué hecho yo para merecer esto?, de Pedro Almodóvar; de Sé infiel y no mires con quién i El año de las luces, de Fernando Trueba, i de Bajarse al moro, de Fernando Colomo, era un dels rostres més famosos i estimats del cinema espanyol. Va morir a Madrid als 66 anys. Filla del director i productor José María Forqué, va començar a treballar de molt jove, amb 17 anys, i als anys 80 Almodóvar la va fer saltar de divisió. Va aconseguir el rècord de premis Goya junt amb Carmen Maura (4), dos d'ells en un mateix any. Final tràgic per a una reina de la comèdia. L'article de Laura Serra i Sílvia Marimon.

L’actriu Verónica Forqué –a la foto en una imatge d’arxiu– havia guanyat quatre premis Goya.

Richard Rogers, l'arquitecte humanista

18 de desembre

L'arquitecte Richard Rogers és autor d'alguns dels edificis més decisius de l'arquitectura contemporània. L'hi reconeixia el jurat del premi Pritzker quan el va guanyar el 2007 i ho demostra la llista de grans icones urbanes de les quals és el pare, començant pel Centre Georges Pompidou, creat juntament amb Renzo Piano i finalitzat el 1977. A Barcelona hi havia signat la rehabilitació del centre comercial Arenas, en la qual es va elevar tota la pell de l'edifici per guanyar uns metres d'alçada, i l'Hotel Hesperia Tower. L'article és de Laura Serra.

Richard Rogers davant del Pompidou el 2007, l'any del Pritzker.

Carlos Marín, el cantant espanyol d'Il Divo

18 de desembre

Carlos Marín, el cantant espanyol integrant del quartet vocal masculí Il Divo, va morir als 53 anys de covid. Feia més de disset anys que Marín s'havia incorporat a la formació britànica, que ha aconseguit una gran popularitat en el gènere del pop operístic –o popera, com l'etiqueten els anglosaxons–, que acosta al gran públic la clàssica i grans temes de la música pop. L'article a l'ARA.

Joan Didion, la gran cronista literària dels Estats Units

23 de desembre

Joan Didion, una de les autores més destacades i apreciades de la literatura nord-americana contemporània va morir als 87 anys a la seva casa de Manhattan a conseqüència del Parkinson. L'escriptora, autora de autora de llibres colpidors com L'any del pensament màgic, va ser una de les precursores del Nou Periodisme, el moviment que va revolucionar la no-ficció introduint-hi tècniques literàries i narratives. L'obituari de Jordi Nopca i Xavi Serra.

Luis Raluy, un pallasso de raça

29 de desembre

Luis Raluy Tomás era director de circ, matemàtic i físic autodidacta (autor de quatre llibres sobre les dues matèries, com també d'un llibre de circ), músic, artista i pallasso de cara blanca va morir als 79 anys a València, on era de gira amb la família. Pertanyent a la tercera generació d'una nissaga d'artistes de circ, va ser nòmada tota la vida: fill del fundador del primer Circ Raluy, des del 2016 dirigia el Circo Raluy Legacy. L'article de l'ARA.

Luis Raluy
stats