Crítica de teatre

Una de freda i una de calenta amb 'Ifigènia' al Lliure

L'adaptació del clàssic d'Eurípides té dues parts ben diferenciades, tant en el tractament com en el resultat

2 min
Pere Arquillué i Emma Vilarasau, al Teatre Lliure.
  • Autoria: Eurípides
  • Adaptació: Albert Arribas
  • Direcció: Alícia Gorina
  • Intèrprets: Pere Arquillué, Emma Vilarasau, Marta Ossó, Pau Vinyals, Albert Pérez, Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler

La presència de les tragèdies gregues als nostres escenaris és molt esporàdica. D’aquí l’expectació per la visita que la directora Alícia Gorina i el dramaturg Albert Arribas han fet a un dels personatges més tràgics i misteriosos del teatre d’Eurípides, Ifigènia, a través de l’adaptació de dues de les seves obres, Ifigènia a Àulida i Ifigènia entre els taures. La proposta té dues parts ben diferenciades, tant en el tractament com en el resultat. La primera és fidel a l’argument i l’esdevenir de l’original. És a dir, Agamèmnon enfrontat al dilema d’actuar com a líder guerrer o com a pare amant. El dilema de complir l’exigència de l’oracle i sacrificar la filla, Ifigènia, per aconseguir el bon vent que mogui les veles de l’armada en destinació cap a Troia, o bé salvar-li la vida. 

A la primera part, Gorina aposta per l’essencialitat i l’austeritat. Sobre un espai buit amb el terra recobert de sorra fosca, ressonen les paraules d'Agamèmnon, Clitemnestra, Menelau i Aquil·les i els d’un magnífic cor de cinc actrius i cantants que seran el millor d’una segona part confusa (llàstima que l’adaptació no esmenti l’antecedent que dona peu a la venjança d’Àrtemis perquè enforteix la fanfarroneria del rei). És una mirada certament arqueològica però ben resolta des de tots els punts de vista, amb un gran sentit del ritual, unes poderoses interpretacions i amb les bones aportacions del cor.

Pere Arquillué i Marta Ossó a 'Ifigènia', al Teatre Lliure.

Corre el teló per abocar-nos tot seguit a una segona part que vol resumir Ifigènia entre els taures amb afegits puntuals d’Electra i Orestes, segons confessa el mateix Arribas. El fet és que el bany de sang serà molt contemporani, però poc grec (ells no mostraven la violència explícitament). Un inici de la segona part argumentalment confús, tot i que després millori, i que es podia solucionar donant la paraula al cor, que, com hem dit abans, es limita a cantar (i que bé que ho fa). A això cal afegir-hi la curiosa convenció que Emma Vilarasau i Pere Arquillué (excel·lents) passin a interpretar Ifigènia i Orestes. I ens preguntem: què va ser de la Ifigènia de Marta Ossó de la primera part? Llàstima, doncs, que l’adaptació naufragui fins a un ridícul final amb una Atenea transvestida.

stats