Jeroni Obrador: "Som tots analfabets emocionals i això no és un insult, és la realitat"

PalmaDesprés de presentar la darrera passa de la seva investigació, la pel·lícula de realitat virtual Ànima performativa, al seu Santanyí natal, Jeroni Obrador s’ha traslladat a Barcelona per continuar-hi treballant. Aquests dies fa una residència a la Nau Ivanow, des d’on ha pogut contactar amb diferents professionals vinculats de diferents maneres al seu treball. Al cap i a la fi, en els darrers temps Obrador s’ha dedicat a fer servir les tècniques de les arts escèniques per tal d’aprofundir en les possibilitats de la gestió emocional. “Si els actors estudien l’expressivitat d’una emoció i la interioritzen, per què no ho hem de fer tots?”, es demana. 

Aquesta pel·lícula que heu fet, Ànima performativa, pretén ser una mena de guia de les emocions per a aquells que hi accedeixin a través de la realitat virtual, no és així?

— Sí, és una manera de sistematitzar un alfabet emocional. Té una part educativa feta a través de la tècnica actoral, però també es basa en la teràpia i en la psicologia. Ha de ser una opció perquè la societat aprengui a decidir què vol sentir. Si ets capaç d’escriure una vocal, pots escriure un llibre. Però si no ets capaç de reproduir una emoció, com has de poder gestionar-la correctament i decidir si vols sntir-la o no? 

Pensau que ens falten molts coneixements en aquesta matèria? 

— Aprenem una llengua, a casa i a l’escola, però ningú ens ensenya res sobre les emocions. Som analfabets emocionals i no és cap insult, dir això, és constatar una realitat. A poc a poc es fan passes en aquest sentit, és cert. D’ençà que vaig començar tot aquest procés, el 2006, fins ara hi ha hagut certs canvis, però basta que cerquis a internet sobre l’ensenyament de les emocions i veuràs que hi ha molt poques coses…

I això té lligams més enllà del teatre i de la cultura, no? També en l’educació, per exemple. 

— I en la medicina. A la Nau Ivanow he pogut compartir experiències, per exemple, amb ginecòlogues, amb qui he pogut parlar de la part biològica de l’emoció. Perquè al cap i a la fi hi ha un treball de recerca també en les sensacions corporals en tota aquesta investigació: les primeres emocions les experimentam al ventre matern, de fet. 

I amb aquest treball de les emocions, què s’aconsegueix?

— Jo intent canviar la perspectiva de les persones. Solucionam els problemes mentalment, culturalment o socialment, però també ho hem de fer físicament: si pots canviar una emoció al teu cos, podràs canviar el pensament. Relativitzar-lo i connectar la intel·ligència amb les emocions, que avui dia estan molt desconnectades. 

Tot això, com dèiem, ho heu treballat des de les arts escèniques. De fet, vàreu fundar la companyia T-Shock Cultura Emocional que ja feia feina en aquesta línia i heu fet diferents propostes en aquesta línia… Com es trasllada tot això a una pel·lícula de realitat virtual?

— La idea és que els espectadors, fent servir les ulleres de realitat virtual, puguin fer exercicis vivencials de memòria corporal. Hi ha un actor, Xavi Torra, que els fa davant tu i t’ajuda a estudiar l’expressivitat de les emocions, una per una, i les vas memoritzant i interioritzant… Hi ha una petita performança i una escena de creació, i tot treballant les sis emocions bàsiques de Paul Ekman. A partir d’aquestes sis surten tota la resta de matisos, però és que actualment hi ha molta feina a fer, encara, per aprofundir en aquestes sis. I aquesta pel·lícula és una primera passa per acostar-s’hi.