Studium. Nova temporada

PalmaStudium Aureum inaugura nova temporada i una formació corregida i augmentada, com és ara amb prop de setanta components a sobre de l’escenari, entre cantaires, músics, solistes i, naturalment, el director. Carles Ponseti, el músic silenciós. La peça elegida té també prou elements d’especial interès, tot i que, essent una peça de Mozart, no figura als programes habitualment. Davide penitente K 469 és una cantata que li va encarregar la Tonkünstler-Societät (Societat de músics) de Viena, amb motiu de la Quaresma. Corria l’any 1785, un any prou atrafegat pel geni, durant el qual va signar fins a setze obres, entre les quals trobam tres concerts per a piano, una sonata per a piano i violí, un quartet per a piano i cordes… i ja sabem que la música religiosa no estava entre les seves preferències. Una bona raó per manllevar el Kyrie i el Gloria a la seva inacabada, ves a saber per què, Gran missa en do menor K.427. Potser per això hi ha tan escasses interpretacions. La selecció àurica, per tant, i com en tantes ocasions, té valor afegit.

Però el concert s’inicià amb un pròleg prou luxós i que, d’alguna manera, assenyalava el nivell de la vetlada. La soprano Cecília Rodríguez va ser la solista, acompanyada per la vigoritzada orquestra, encarregada d’interpretar un brillant Exultate, jubilate K 165, que el de Salzburg va compondre per a lluïment del seu castrat predilecte, Venazio Rauzzini, mentre ambdós estaven preparant l’òpera Lucio Silla. El motet és com un petit concert, amb dues àries, un recitatiu central i un Aleluya final, fascinant i captivador, que va deixar clares les aptituds de la protagonista. Una veu amb molt color, vellutada i impressionant en les resolucions. 

Tot seguit, arribà Davide penitente, una cantata de deu moviments, ja amb el reforçat cor com a coprotagonista, acompanyant les sopranos Cecília Rodríguez i Violeta Alarcón, i el tenor Antonio Aragón, encarregat d’interpretar l’ària A te, tra tanti affanni, mentre que l’altra de nova creació, interpretada per la primera soprano, Tra l’oscure ombre funeste, aporten a la composició un particular aire operístic, com també el tercet de solistes Tutti le mie speranze, i un final poderós, una mica entremesclat, però no menys imponent, amb la cadenza també interpretada pels tres solistes, el cor i l’orquestra, va rubricar un concert de categoria, intensitat i gran magnitud.