CINEMA
Cultura 25/09/2018

“La situació a Catalunya m’ha fet refugiar-me en la feina”

Isabel Coixet presenta a Sant Sebastià un tastet d’‘Elisa y Marcela’

Xavi Serra
3 min
Isabel Coixet en una imatge d’arxiu durant l’entrega el 5 de setembre del premi de cinematografia que concedeix la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, a Santander.

Enviat especial a Sant SebastiàLa presència de Netflix als festivals espanyols ja és una realitat consolidada. Ahir la plataforma presentava per primera vegada en la secció oficial del Festival de Sant Sebastià una de les seves produccions: el film coreà d’acció Illang: The Wolf Brigade, de Kim Jee-woon. En un estrany exercici de contraprogramació, a la mateixa hora es presentava un avançament de cinc minuts de la pel·lícula produïda per Netflix que Isabel Coixet està acabant de muntar, Elisa y Marcela, que recrea la història del primer matrimoni documentat entre dues dones.

Va ser el 1901 i per l’Església: Marcela Gracia i Elisa Sánchez es van enamorar quan eren estudiants a la Corunya i, després de ser separades pels pares respectius, es van retrobar treballant de mestres a la Galícia rural. Per casar-se, l’Elisa es va fer passar per home, inventant-se una nova identitat. Va funcionar, però uns dies després van ser desemmascarades. “La seva història va ocupar portades de tot el món”, explicava ahir Coixet. “En aquella època també hi havia fake news. La premsa de l’època era un cúmul de calúmnies sobre elles: que si havien enverinat un home, que si eren bruixes... Cada vegada que es produïa un crim els diaris els hi atribuïen a elles. Fins i tot Emilia Pardo Bazán va escriure un article molt llarg en què criticava la gent que les atacava però alhora les criticava a elles. Jo ho he llegit tot però m’he basat només en la documentació real dels arxius històrics”.

“Netflix, welcome”

Fa uns anys que la història de l’Elisa i la Marcela persegueix Coixet. El paper d’Elisa l’hi va oferir a Natalia de Molina fa “tres o quatre anys”, en una cerimònia dels Goya. “Cada sis mesos li trucava per dir-li que encara no, però que l’acabaríem fent -explica-. Jo no sé si soc una directora bona però perseverant sí que ho soc”. A la Marcela del film, Greta Fernández, la va descobrir com a actriu als vuit anys, un dia que la va veure plorant davant del mirall: “Li vaig preguntar què passava i em va dir que simplement volia veure com es plorava. Jo em vaig dir: «Aquesta nena serà actriu!»”. Al final el projecte s’ha fet realitat gràcies a Netflix, però que la pel·lícula s’acabi estrenant a la plataforma i no al cinema no canvia els plans de Coixet ni la manera com ha rodat, en blanc i negre i amb un estil visual inspirat pel cinema mut: “He explicat la història com la volia explicar -diu-. M’encantaria que part del públic la veiés en una sala, però si no és així, què hi farem. Almenys arribarà a gent de tot el món. Netflix, welcome ”.

Coixet reconeix que la situació de les parelles gais ha canviat des de l’època d’ Elisa y Marcela, però recorda que l’homosexualitat encara està perseguida legalment en 73 països i en 13 es castiga amb la pena de mort. Al film, assegura, la relació es representarà amb “tendresa, amor i una passió sexual real”, però des d’una perspectiva femenina: “No com a La vida de l’Adèle, on jo sempre veig la mirada d’un home fent-se una palla darrere la càmera”.

Tot i ser en un festival de cinema, la política sempre acaba sorgint en una trobada amb Coixet. I per política s’entén la situació política catalana. La directora es confessa “avorrida” del tema i d’un ambient que segueix “enrarit i boirós”. Per contra, diu que tot plegat li ha fet posar-se les piles. “La situació a Catalunya m’ha fet refugiar-me en la feina i treballar més que mai -assegura-. I una de les meravelles de ser directora de cinema és que, quan filmes una pel·lícula, el món no existeix, t’oblides de tot. La vida és això, estar en un rodatge, treballar a la sala de muntatge, buscant la millor manera d’explicar la teva història. Tota la resta és whisky barat”.

stats