Rigoberta Bandini converteix Mallorca a la religió de ‘Jesucrista Superstar’

PalmaRialles, emoció, surrealisme, reivindicació i, sobretot, paròdia. Al show de Rigoberta Bandini (Paula Ribó) hi cap tot. La catalana ha pujat a la seva particular muntanya russa d’emocions els milers de persones que han acudit a la cita amb ella –passada la una de la matinada– per convertir-los a tots a la religió de 'Jesucrista Superstar', el seu darrer àlbum. 

Bandini ha tornat a l’escenari principal del Mallorca Live Festival tres anys després, acompanyada de tota la seva banda –inclosos els altres dos protagonistes del show, el seu marit, Esteban Navarro, al teclat; i la seva cosina, Belén Barenys, corista i ballarina–, com el plat fort de la segona jornada del festival, juntament amb Massive Attack. Ho ha fet, a més, amb una important posada en escena –tarimes que eleven l’artista i les coristes com a pepes Barbies, molt de color de rosa i estampats dels anys setanta–, clau per acabar d’apuntalar el seu discurs, present a cada lletra. 

“Gràcies per mostrar-te vulnerable”, ha dit –encertadament– una al·lota d’entre el públic en un moment del show, en què part de l’equip ha baixat micròfon en mà a demanar a les seves fans que enviessin el missatge que volguessin a Bandini, mentre les convidaven a xupitos d’herbes. Sense dubtes, aquesta capacitat que té de transmetre el que li passa, que l'afecta, que la fa humana, és el que l’ha convertit en la predicadora que és. L’element més visible d’això ha estat la metamorfosi que la mateixa cantant experimenta des de l’inici de la seva actuació, amb , fins que es converteix en . 

Al llarg de mitja dotzena de canvis de vestuari, Bandini s’ha anat desprenent dels vestits encotillats, el teixit de vinil, les perruques i els sostenidors que la constrenyien per desfer-se dels monstres que l’assolen ara, que en té 33 i és Jesucrista Superstar, i que són molt diferents dels que cantava a 'Emperatriz'. Del seu anterior àlbum, de fet, només conserva al directe els himnes més imprescindibles. 

“No ens facis pensar, fes-nos ballar”

Dins d’aquesta versió d’ella mateixa contra la qual lluita, hi ha una part important destinada al que s’entén que va ser la seva experiència al festival d’Eurovisió. Així ho ha deixat entreveure a l’inici del seu concert, convertit –per uns moments– en un concurs musical. “Ristreta”, “Roberta”, es referia a ella la presumpta presentadora del concurs, qui acaba reconeixent el que –al cap i a la fi– volen d’ella: “No ens facis pensar, fes-nos ballar!”, li exclama. Rigoberta accepta la missió i amb els primers acords de tothom ja es prepara per botar. 

En les gairebé dues hores de concert que ha ofert, Bandini ha demostrat que domina l’art de fer-te riure i plorar alhora. Bon exemple d’això ha estat el moment dedicat a la seva cosina, Belén Barenys, amb qui ha interpretat , tot just després de projectar un vídeo en què se les veu juntes, des de petites. “Dicen ya se te pasará. Ese barullo de emociones. Es un parque de atracciones. Suben, bajan los vagones”, diu la cançó, com endivinant la sensació del públic en aquell precís moment. 

Totes som Rigoberta Bandini

Amb Pamela AndersonAmb , la seva particular carta d’amor a l’actriu, la intèrpret ha llençat un missatge a les seves fans, les quals ja tenen sort de tenir un referent com ella. “Pamela Anderson ho som totes. Rigoberta Bandini ho som totes també”, ha advertit. I en una oda a totes les Massiel –i a aquest gust d’època que ho impregna tot en el seu directe–, la catalana ha inclòs dins el repertori la seva versió de , la cançó que va interpretar als premis Goya d’enguany. 

L’apoteosi final ha arribat amb una traca dels seus d’ara i sempre: , el tema que la va catapultar a la fama; , amb l’encomanadís “Dime si estoy guapa y si lo hago bien. Dime si te gusto o no me puedes ni ver. Dime si me amas, si está todo okay. Dime si soy alguien o si soy solo un fake”, i , moment àlgid del show en què les dones de damunt l’escenari deixen a l’aire els seus pits.

La cirereta que ha triat Bandini, però, no ha estat cap clàssic –com és habitual–, sinó un dels seus nous temes, , on deixa clar que a aquest viatge emocional encara li queda un llarg recorregut: “Busco un centro de gravedad permanente, un lugar del que no me quiera bajar. Seguiré buscándolo toda mi vida, como un náufrago que no llega nunca a su hogar”.