Una rebequeria de l’hegemonisme lingüístic

El manifest del Grup Koiné és una mostra de la resistència d’un sector del sobiranisme a acceptar el que els principals líders sobiranistes ja han acordat i la majoria de l’electorat sobiranista ja ha avalat amb el seu vot

Contràriament al que pugui semblar, el procés ha suscitat un llarg i intens debat sobre el futur del català i de les altres llengües de Catalunya en un possible estat català independent, del qual Montserrat Sendra ha fet un seguiment prou exhaustiu en una acurada pàgina web. En el marc d’aquest debat, podríem dir que  el manifest del Grup Koiné no és el primer ni serà el darrer pronunciament sobre el tema. Dins el gènere dels manifestos, convé recordar que l’any 2012 l’associació Llengua Nacional va donar a conèixer un manifest de títol cristal·lí: El català, única llengua oficial del futur estat català independent. Aquesta oficialitat única ja havia estat el motiu d’un parell o tres de manifestos anteriors. De l’any 2003 són el Manifest per la normalitat efectiva de la Llengua Catalana, que en el seu primer punt afirmava que “el català ha de tornar a ser l’única llengua oficial de Catalunya”, i el manifest de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, de títol també cristal·lí, Pel futur del català: única llengua oficial. Tots aquests manifestos beuen d’alguna manera del manifest anterior de l’Associació per a les Noves Bases de Manresa Per a un nou estatut social de la llengua catalana, que ja l’any 1997 sostenia que “seria desitjable que s’avancés en un canvi legislatiu que, en qualsevol hipòtesi de futur de l’articulació de Catalunya amb Espanya, establís la llengua catalana com a única llengua oficial a Catalunya”.

És veritat que el manifest del Grup Koiné esquiva el terme oficial, però no cal saber llegir gaire entre línies per a entendre que, amb la seva aposta per “restituir al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya”, el que fa és fiar la salvació del català a la seva oficialitat exclusiva. En aquest sentit, el primer que podríem dir del manifest és que il·lustra la dita llatina del nihil novum sub sole. La diferència entre aquest manifest i el de Llengua Nacional és que quan Llengua Nacional va fer públic el seu document Oriol Junqueras encara no havia promès l’oficialitat del castellà a la República Catalana, ni Artur Mas l’havia secundat, ni la pàgina 74 del programa electoral de Junts pel Sí havia dit encara que, en un context de potenciació, foment i protecció de la llengua catalana, “la llengua castellana continuarà sent llengua oficial a Catalunya”.

La segona cosa que podem dir del manifest del Grup Koiné, doncs, és que es tracta d’una mostra de la resistència d’un sector del sobiranisme català a acceptar el que els principals líders sobiranistes ja han acordat i la majoria de l’electorat sobiranista ja ha avalat amb el seu vot. Aquest sector no és romàntic com Llengua Nacional (que deixa anar coses com “l’ànima de la nació catalana és la seva llengua” o “la personalitat i el geni nacional de la pàtria no es pot entendre en un altre idioma que no sigui el català”) sinó més aviat jacobí, en la mesura que fa dependre la cohesió social de l’existència d’una llengua comuna entesa com a eix integrador de la ciutadania.

Per acabar, només podem dir que entre el monolingüisme -romàntic o jacobí- i la “ideologia bilingüista” que el Grup Koiné utilitza d’espàrring hi ha una àmplia gamma de propostes que es podrien aixoplugar sota l’epígraf de l’oficialitat asimètrica -un terme que per cert no ha encunyat cap “colon” lingüístic ni cap “encobridor” de la subordinació del català sinó una de les persones que l’ha denunciat amb més tenacitat: l’exeurodiputat per ERC, exsecretari de Política Lingüística i monolingüista convençut (fins que va caure del cavall) Bernat Joan i Marí.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF