Del protosinaític a les emoticones: com han canviat les maneres d’escriure?

PalmaSi qualcú hagués dit als humans del paleolític que un dia enviaríem missatges amb cares grogues, la reacció hauria estat, segurament, de desconcert. Tot i això, el mecanisme no els hauria resultat del tot estrany. Les pintures d’Altamira o Lascaux, amb animals i escenes de caça, no eren textos però sí una forma de comunicació visual compartida dins el grup. Aquest és, segons alguns, l’antecedent més antic de l’escriptura: no perquè hi hagués llengua escrita, sinó perquè hi havia signes amb intencionalitat.

Aquesta comunicació visual es va fer més complexa amb les primeres ciutats de Mesopotàmia. Les tauletes d’argila servien per registrar sacs de gra, animals, jornals o impostos. Primer s’hi empraven pictogrames, és a dir, signes que representaven objectes. L’administració d’un estat, però, requeria distingir matisos (accions, quantitats, funcions) i els pictogrames es varen transformar en ideogrames. La necessitat d’anar més enllà va fer aparèixer, finalment, els fonogrames, que representaven sons i suposaven un pas imprescindible per poder escriure llengües reals.

El sistema egipci

A Egipte passava una cosa semblant, però amb una organització pròpia. Els jeroglífics combinaven logogrames (un signe equivalia a un objecte o una idea), fonogrames (un signe representava un so) i determinatius (que eren signes afegits que aclarien el significat d’una paraula). Aquest sistema mixt era molt ric però exigent: per dominar-lo calia memoritzar centenars de signes i, a més, la majoria de la població no tenia accés a aquesta formació.

És en aquest punt que podem considerar que apareix una de les ‘sorpreses’ més destacades de tot aquest procés. Així, la recerca apunta que el primer alfabet fonètic no va sorgir d’una gran cort sinó en un context pràctic: el de les mines del Sinaí, al segon mil·lenni abans de la nostra era. Treballadors semites, exposats als jeroglífics però sense la formació per utilitzar-los, varen reaprofitar alguns signes icònics per donar-los un valor fonètic basat en el so inicial de la paraula en la seva llengua. Així, el dibuix d’una casa (un logograma egipci) va passar a representar el so ‘b’ (el primer so de bayt, ‘casa’). Aquest sistema és el que avui anomenam protosinaític i és considerat l’avantpassat directe de tots els alfabets semítics.

A partir d’aquest protosinaític i d’altres variants locals va néixer l’alfabet fenici, un sistema de poc més de vint signes consonàntics. Era pràctic, fàcil d’aprendre i perfectament funcional per a la comunicació comercial. Els fenicis el varen difondre per tota la Mediterrània gràcies a la seva activitat marítima.

Quan els grecs varen adoptar-lo, hi varen fer una aportació decisiva: la introducció de les vocals. Aquell canvi va convertir l’alfabet en un sistema fonètic molt més precís i capaç de representar qualsevol paraula de manera unívoca. El llatí, més tard, va adaptar el grec i el va acabar estenent per Europa –i, amb la colonització moderna, per bona part del món.

Tot plegat podria fer pensar que la història de l’escriptura desemboca de manera natural en l’alfabet llatí. Però, si miram el planeta, passa exactament el contrari. Avui conviuen centenars de sistemes d’escriptura, alguns dels quals utilitzen principis molt diferents.

A l’Àsia Oriental, l’escriptura xinesa continua funcionant principalment amb logogrames: cada caràcter representa un morfema o una paraula. El caràcter de ‘sol’, per exemple, deriva d’un dibuix antic del mateix astre. Al Japó, s’empren tres sistemes simultàniament: kanji (logogrames), hiragana i katakana (dos sil·labaris fonètics). A l’Índia i al sud d’Àsia, les escriptures derivades del brahmi treballen amb consonants que incorporen una vocal inherent modificada amb diacrítics. A Etiòpia, l’alfabet amhàric combina consonant i vocal dins un mateix signe.

A escala global, iniciatives com la del web The World’s Writing Systems cataloguen més de 300 sistemes, entre antics i moderns, actius o històrics. L’atles permet comprovar que les solucions que la humanitat ha trobat per representar el llenguatge són ben variades: alfabets, com el llatí o grec; abjads, com l’àrab (en què cada símbol representa un fonema consonàntic); abugides, com l’amhàric; sil·labaris, com els del japonès; sistemes logogràfics, com el del xinès, i sistemes mixtos.

Sistemes gràfics d’ara

La vida quotidiana actual també ofereix un conjunt de sistemes gràfics que no sempre consideram “escriptura”, però que funcionen de manera similar. És el cas, per exemple, de les emoticones. Sovint tenen codificació Unicode, la qual cosa significa que s’integren dins un sistema d’escriptura digital universal. Algunes són clarament pictogràfiques (com l’emoticona del sol), i d’altres poden funcionar com logogrames moderns. Certament, la interpretació pot variar segons el context (una emoticona del polze alçat pot significar ‘perfecte’ o bé ‘deixem-ho així, no tenc ganes de discutir’), però això també passa amb paraules de llengües naturals. La variabilitat interpretativa no els impedeix actuar com a signes funcionals.

En aquest sentit, la comunicació digital incorpora elements textuals i visuals que coexisteixen amb naturalitat. No és un fenomen desconegut en termes històrics: el mateix protosinaític va néixer d’una reinterpretació d’imatges existents, i molts altres sistemes han estat híbrids des del principi. La flexibilitat és una constant documentada.

El panorama global de l’escriptura és, doncs, molt ampli i demostra que les maneres de representar les llengües no han estat mai úniques ni homogènies. El que tenim avui és el resultat d’una acumulació de solucions pràctiques, influències creuades, simplificacions i innovacions locals. I, tot i que cada sistema té la seva lògica interna, tots responen a una mateixa funció: donar més permanència –o com a mínim més durabilitat i transmissibilitat– a una llengua oral que, per naturalesa, és efímera.