Maria Antònia Salvà gaudí en vida de la rara fortuna de ser una de les escriptores més estimades de la literatura catalana, i ho va ser tant a casa seva, a Mallorca, com al continent. Per alguna cosa el seu arxiu personal està ple de cartes d’escriptors catalans, espanyols i estrangers, i de sensibilitats tan dispars com Josep Carner, Carles Riba, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Josep Palau i Fabre. També va ser aplaudida per tots els crítics literaris coetanis; Manuel de Montoliu, Joaquim Folguera, Joan Teixidor i Josep Carner en són només alguns.
L’any 1941 Rosa Leveroni diu a Salvà per carta: “L’he llegit i rellegit, i tot el perfum d’aquesta seva terra mallorquina -que ja conec i que estimo- va tornant-me més pur encara. Però no pretenc -Déu me’n guardi!- fer cap judici crític. Vostè és la mestra -i quina mestra!-, jo no soc res més que una deixebla a qui li manca encara molt per a arribar”. I és que Salvà esdevingué un referent indiscutible per a les poetes del seu temps. Durant els 80 fou Maria Mercè Marçal qui reclamà amb més contundència la filiació amb la poeta mallorquina, i avui és reivindicada per poetes de tendències ben diverses com E. Casasses, M. Pessarrodona, J. Pedrals, M. A. Massanet, Perejaume i Blanca Llum Vidal. I encara durant l’Any Salvà per Joana Abrines i Marga Rotger, que han recorregut el territori amb l’espectacle Som tantíssimes, de la mà de la Fundació Mallorca Literària.
Antologies de l’època
Antologies de l’època Salvà va escriure sis llibres de poesia, va ser recollida a tots els volums col·lectius que s’estilaven en les dècades dels 30 als 60, i objecte de diverses antologies divulgatives. La seva poesia va ser una constant en l’aprenentatge de la llengua dels infants d’abans de la guerra amb una antologia feta per Carles Riba, i ha estat sempre present a Mallorca en diverses antologies infantils, com la que preparà Joan Pons i Marquès (1966).
Ella és la figura senyera de l’Escola Mallorquina, perquè és amb aquest grup (Miquel Ferrà, Miquel Forteza, Pons i Marquès, Guillem Colom i Ramis d’Ayreflor, bàsicament) amb el qual té una afinitat estètica i ideològica que li permet integrar-se i formar part de la societat literària del seu temps. Salvà té una importància cabdal en la història de la poesia catalana perquè, a diferència dels seus col·legues, fa una poesia que destaca del conjunt i s’eleva fins a cotes no abastades per la resta del grup.
En començar a escriure no pretenia altra cosa que explicar-se ella mateixa, com vivia, com era el món que l’envoltava, el camp, els animals, els oficis depagès, les tradicions ancestrals i una profunda religiositat que mostra el seu vessant més franciscà en el retrat minuciós i contemplatiu de la natura. Tanmateix, els anys de treball intens com a traductora i la maduresa de l’exercici literari l’havien de dur, per la seva qualitat intrínseca, a escriure una obra literària ben sòlida, poemes que transcendeixen el paisatge entès com una simple fotografia per mostrar l’interior de l’autora. Els seus sentiments i pensaments reflectits en el paisatge, que ara ha passat a ocupar un segon pla, perquè el que importa ja no és ni la Casa pagesa, ni El pi ver, sinó com l’autora expressa el seu jo poètic a través d’una Posta en els cims, d’un cactus o d’un roserar, exemples cada vegada més austers d’una natura que torna de més petita i insignificant. El procés s’inverteix proporcionalment: quan minva la descripció, n’augmenta l’emoció. Ja som davant d’una poeta moderna en tota l’expressió i la càrrega que el mot adquireix al llarg del segle XX.
Paisatge, llengua i identitat
Paisatge, llengua i identitatLluny dels que hi veuen encara una poeta caduca, una mirada rigorosa i profunda sobre la seva poètica ens retorna tres elements que la fan idònia per a la sensibilitat actual: el paisatge, la llengua i la identitat, uns elements que formen una unitat indestriable i que duen la seva poesia a moments àlgids de plenitud quan l’escriptora aconsegueix afegir, a més, la càrrega emocional justa en cada poema.
