Cultura 01/09/2013

Pollença, el festival, un miracle?

3 min

No fa tants anys, el Festival de Pollença que va muntar el prestigiós violinista britànic Philip Newman l'any 1962 era reconegut per tot arreu del món , formava part de l'Associació Europea de Festivals, els millors del continent, durava dos mesos i si fa o no fa quadruplicava el pressupost. No era senzill aconseguir una entrada per veure els cel·listes de la Filharmònica de Berlín o la Filharmònica Txecoslovaca , Joan Manuel Serrat o Ainhoa Arteta, el Quartet d'Orlando o Antonio Meneses, I musici o I solisti italini, Nicanor Zabaleta o Antony and the Johnsons, per posar alguns exemples dels centenars que podríem escriure per fer un mínim repàs amb un mínim de justícia. Diuen que són temps de crisi, però no tan sols això; són també temps de rebuig absolut a tot el que implica cultura per part institucional. El problema és que no crec que ni tan sols li tinguin molt odi o alguna animadversió especial; una mica sí, segurament perquè pensen que els que la practiquen no són de la seva corda, però bàsicament és pura ignorància, de la qual, a més, se senten orgullosos, i és que la riquesa tal com l'entenen passa tan sols per la cartera, per la cartera dels poderosos. Però aquesta és una altra història.

Maldecaps

Parlàvem del Festival de Pollença, més concretament del 52è Festival de Pollença, farcit d'entrebancs, començant per la designació del director, a qui no varen nomenar fins al mes de maig, després d'un parell d'aldarulls o malentesos en comptes de la gestió de la passada edició. La sang no arribà al riu i finalment va ser un altre cop Joan Valent l'elegit per pilotar un vaixell amb moltes vies d'aigua, no tan sols pressupostàries. El més important d'aquest paràgraf no és el nom del director, és el del mes de la decisió del nomenament. És a dir, pràcticament dos mesos per fer una programació de circumstàncies i que no enfonsés per sempre un dels més emblemàtics festivals de l'illa. A tot això hem d'afegir que els dos primers concerts programats a corre-cuita els havia d'interpretar l'Orquestra Simfònica de Balears Ciutat de Palma, que va continuar fent més grossa la ignominiosa taca que llueixen els nostres pròcers culturals i que els mantenen en vaga. És a dir, primer concert en orris, suspès. Pel que fa al segon, que havia de comptar amb la presència del guitarrista mallorquí Gabriel Estarellas acompanyat de la Simfònica, dos reals del mateix, però Joan Valent va actuar ràpid i ens va obsequiar amb una agradable sorpresa, ni més ni menys que Ara Malikian i La Orquesta sobre el tejado, que va fer que el respectable s'oblidés de la petita tempesta amb què havia començat tot. I a partir d'aleshores tot va transcórrer amb normalitat o, el que és el mateix, segons la programació prevista, amb un nivell acceptable, destacant el violinista Federico Guglielmo, que ens va obsequiar amb Les quatre estacions de Vivaldi, a l'altura de les expectatives.

Qui va superar les expectatives, almanco les meves, varen ser els components de The World Orchestra dirigits per Josep Vicent, un tipus amb pinta de viure la música des de dintre, ple d'energia, capaç de transmetre-la als seus músics, un tipus que sembla senzill i que sempre procura que el públic dirigeixi els seus aplaudiments als components més destacats de l'orquestra a cada peça en concret, que per saludar es posa enmig dels músics com una peça més de l'engranatge i que d'una any per l'altre la sensació és que ha fet créixer molt el conjunt. Un tipus que el gran dia, el dia de Nyman, va fer sortir a saludar un violinista egipci -l'orquestra està composta per músics de moltes nacionalitats- perquè rebés tota la solidaritat del públic. Un tipus que no va deixar de reivindicar cap dia del festival la situació de la nostra Simfònica. I per finalitzar, el gran esdeveniment, el dia que Michael Nyman estrenà a l'Auditori d'Alcúdia amb els músics de The World Orchestra i Josep Vicent dues de les seves deu simfonies. Tot plegat, incloent-hi el curs de literatura, també farcit de noms importants, o la peça d'Amparo Sard a Sant Domingo, no ha estat gens malament, encara que pens que una fita com la de Nyman no l'han venuda gaire bé, ni tan sols a la premsa nacional.

PS: Solidaritat amb la Simfònica, no tan sols els dies que expliquen i reivindiquen amb música la seva situació enmig del carrer.

stats