Pollença antològica

PalmaL'Orquestra de la Comunitat Valenciana dirigida pel seu titular, Sir Mark Elder, va ser l’encarregada de fer esclatar la traca final del gran castell de focs que ha estat la darrera edició del Festival de Pollença. Seixanta-cinc edicions el contemplen i la seva dinàmica no fa més que engrandir la seva llegenda. L’aforament complet de tots i cadascun dels set concerts que han conformat el programa podria ser un prou eloqüent resum del que ha estat, amb aquest fi de festa d’una magnitud que no fa més que esperar la següent edició. 

El programa interpretat per l’orquestra que habita el Palau de les Arts ja era per ell mateix esca tant per a gurmets com per als espectadors ocasionals. En primer lloc, les Variacions. Enigma, la composició que va donar fama i fortuna a Edward Elgar a l’edat de quaranta-dos anys, quan ja semblava que a la seva carrera estava tot dat i beneït. El bot va ser exponencial, tot i que traspassar les fronteres britàniques li costa una mica més del compte i gairebé sempre ho fa de bracet d’un director britànic. Sir Mark Elder el que va fer va ser una exhibició de com conduir una gran orquestra –gran en tots els sentits– i que soni amb tan excelsa pulcritud com la de la Comunitat Valenciana. Cada Variació era una història contada amb els mateixos elements però amb un resultat absolutament diferent. Cal destacar la Nimrod, un adagio que va dedicar al seu amic August J. Jaeger i que és tan sols una evidència, perquè totes catorze variacions varen assolir les infinites qualitats i característiques que defineixen els diferents i alambinats retrats musicals que configuren l’obra, feta de retalls i tota junta d’una solidesa inqüestionable. Sir Mark Elder va agombolar la formació amb la delicadesa d’una sedosa mà esquerra que feia que cada grup d’instruments semblàs millor que l’anterior, fins a arribar al contundent i sumptuós autoretrat final.

De la Simfonia núm. 7 en la major op. 92 tenim moltes més referències, però amb una orquestra de les característiques de la qual ens ocupa no cal dir que no va fer sinó exaltar les excel·lències d’una composició que sempre encomana entusiasme. Sense batuta, tan sols amb les mans, Sir Mark Elder va conduir l’orquestra pels vertiginosos camins d’una partitura amb una bravura modèlica, farcida d’una energia sense interrupció. La infinita bellesa del segon moviment, el que el dia de l’estrena varen fer bisar, va fer acte de presència amb tota l'esplendor. La recompensa, els aplaudiments que li dedicaren els seus mestres al director, i els que pareixia que mai no aturarien per part del públic. Bis, un tast de L’Arlésienne, de Bizet. I més aplaudiments. El nombrós respectable no volia signar el punt final d’un festival antològic.